dimarts, 13 de juliol del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 6.


Capítol 6 – Parany al bosc.

Savina Catalarra intentava descansar a la llitera instal·lada dins el carruatge. Tot i les pocions que prenia per evitar els dolors de l'embaràs, patia per cada sotragada i pedra del camí. Sí, seria un nen, un hereu per Rostand. Faltava poc pel part, setmanes, potser menys. Un dia més de viatge i arribaria al castell de Nür, on Marina la seva germana l'esperava.

No volia abandonar Mermande, però Rostand tenia raó. El nen estaria més segur lluny d'ell. Rostand s'havia enemistat amb el Rei i el clergat al casar-se amb ella i abraçar la seva religió. El seu amor podia ben bé ser la seva perdició.
Savina havia accedit de bon grat a ser la seva segona muller. S'havia enamorat d'ell quan alliberà la seva família dels homes de Martí “El Magre”, que els retenien com ostatges. Els Penafreda jugaven amb les seves vides.

Semblava que havia passat una eternitat, però només feia un any que vivia a Mermande. Al principi havia temut que Plasença la rebutgés, però es van fer amigues, i Savina l'estimava com si fos filla seva.

- Ens ataquen, protegiu a Dama Savina! -. El crit la va treure de les seves cabòries. El terror és va apoderar d'ella. - No, no, això no. Estàvem tan aprop -pensava. Savina mirava per la finestreta apartant les cortines. - Soldats de Roderic!.
Una fletxa es va clavar a la porta obligant-la a apartar-se. La seva guàrdia reculava sota l'empenta dels homes a cavall i les fletxes disparades des de el bosc.

- Deposeu les armes. Ens rendim -. Savina volia protegir el seu fill.
Un monjo de rostre maligne va avançar fins Savina amb gest triomfant.
- Per fi bruixa, sou meva. Respondreu de tots els vostres actes contra natura davant la justícia de Déu-. Peix Podent la va fer emmanillar.

Resum del capítol anterior.
Plasença, el Pare Simó, el joglar Misericòrdia i un soldat escapen de Mermande per un passadís secret, i marxen en barca per les aigües del riu Bergantó, fugint de la matança i el saqueix.




7 comentaris:

◊ dissident ◊ ha dit...

Grrrrrrr!!!!! Altra vegada el Peix Podent!!! Has creat en ell un personatge antipàtic però amb força.

Salut

Ada ha dit...

Ui, quina por em dóna aquesta "justícia de 10"... Qué malvats els monjos aquests, no?¿
M'he perdut el principi, però pense posar-me al dia d'aquest magnífic relat.
Saludets!

Igor ha dit...

Agg. Ha caigut presonera. Tot per el fill, és l'instint de mare per sobre de moltes, moltes altres consideracions.
Aquest món teu ja té els fonaments. I ara comencen les preguntes. Espero que hi haguin molts i molts desenvolupaments.
Llarga vida a Mermande!
Ella és guanya els favors. Ràpidament vols que sobrevisqui.
Fins aviat.

Patricia ha dit...

Actes contra natura els dels monjos. Pobre Savina!

sànset i utnoa ha dit...

Aquest Peix Podent s'acabarà guanyant una visita a ca Pere Botero!

*Sànset*

La Meva Perdició ha dit...

Dissortat: Gràcies. Tinc debilitat pels personatges, dolents i retorçuts. ^_^

Ada: sempre he pensat que en nom de la religió es comenten els crims més abjectes.

Igor: La intenció és que els personatges “bons” visquin penjant d'un fil tot el temps. Sóc un demiürg una mica “cafre”.

Patrícia: seguim fotent canya!.

Sànset: Sovint els que busquen amb més fanatisme la puresa i la fe, són els més grans pecadors, ha, ha.

Carme Rosanas ha dit...

Ostres, ostres, ostres, com m'he endarrerit... aquest Juliol m'ha faltat temps per tot... sort que ja s'acaba. Començo on ho vaig deixar!