KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el quart treball que correspon al mes de Setembre, a partir del relat de La Meva Perdició
Industrialització
De la meva infància, el record més tangible que tinc és el llarg viatge d'un dia en el “Sevillano”, el tren que transportava quantitats ingents d'emigrants d'Andalusia cap a Barcelona. En la postguerra una família de “rojos” no podia viure en un poble petit. El meu pare, ex-combatent del bàndol republicà ferit al front, va estar tres anys a presó. A la meva mare un dia les dones del poble li van rapar el cabell al zero. Vam marxar amb els cinc germans fugint de l'odi i la marginació.
Vaig estar escolaritzat quatre anys. Aviat vaig acompanyar el pare a pasturar un petit ramat d'ovelles a Collserola, a recollir ferralla, i llenya que veníem per carbó.
Abans de passar dos anys a Melilla fent el servei militar, vaig ser aprenent de pastisser i repartidor de diaris. A l'exercit vaig aprendre a reparar camions, a beure fins caure rodó, i a fumar. Guardo en caixes de cartró, farcells de cartes que intercanviava amb la Miquela, la meva xicota. Volíem casar-nos quan estigués llicenciat. Ella treballava de dependenta per una modista en una tenda del carrer de Regomir. Els diumenges la Miquela tenia el dia lliure i anava amb les amigues al cinema i a passejar al parc de la Ciutadella.
No la vaig tornar a veure més. Va morir de tuberculosi a l'Hospital de l'Esperit Sant.
De tornada a Barcelona, el meu germà em va trobar feina en uns tallers de mecànica a Badalona. Era un gran edifici de maons, amb bigues de fusta i coberta a dues aigües d'uralita. El taller ocupava una parcel•la doble en una franja industrial a vora de les vies del ferrocarril, on recollíem maquinària industrial i la retornàvem un cop reparada.
L'edifici de planta rectangular, acollia un hangar on es desmuntava la maquinària, i un forn amb xemeneia on es fonien les peces trencades i és feien els motllos de les noves. Un petit exercit de mecànics, torners i carrossers, pul•lulaven atrafegats, seguits pels seus aprenents. Tot era ple d'eines, grassa i un olor a benzina i valvulina que ho impregnava tot. També ferràvem els cavalls dels lleters i d'altres que feien el transport.
Al pis superior estaven les petites oficines de sostre baix, sense ventilació on treballaven la secretaria, el comptable i el senyor Valdivia.
A l'últim pis, accedint per una escala empinada i estreta teníem tres habitacions amb lliteres dobles, un vestuari, un menjador comú i el bany, amb quatre dutxes i un rentamans gran com un abeurador de cavalls.
Si no trobàvem pensió, el senyor Valdivia ens descomptava el menjar i el llit del sou. Com treballàvem per torns, aquells matalassos sempre eren calents i humits.
Vaig passar els següents quinze anys de la meva vida en aquell taller, fins que vaig perdre els dits de la mà dreta amb una cisalla.
Ara faig el viatge de tornada cap el poble, porto amb mi, la cartilla d'invalidesa, un diagnostic d'emfisema pulmonar, i el record de la Miquela, la única dona que he estimat.
Ah!, i els quatre dits amputats, ben guardats.
10 comentaris:
fantàstic relat!!!!
novament és un plaer treballar amb tu MUAK
Un relat intens, o més que intens, ens el fas viure plenament. Felicitats! una molt bona història il·lustrada!
Puc fer-te un suggeriment? penso que ni que fos per curiositat m'agradaria saber si és primer l'ou o la gallina... vull dir si són primer les imatges o el text, ja que dónes les dues possibilitats.
Que tinguis molt bon dia!
Núria – Ha quedat de conya, i ja només falta un més per acabar l'any. Què ràpid ha anat la cosa. ^_^
Carme: En cada nova “Kooperativa” invertim l'ordre. Aquest mes, ha tocat fer primer el relat, i a partir del mateix aportar les fotografies de Núria. De totes maneres ho anunciem en el post abans de començar el relat. Gràcies pel comentari. ^_^
molt bona combinació, us ha quedat de conya!
salut!
Molt bon relat. La llàstima es que aquestos no siguen mensuals.
Un petonet
Magnífica recreació d'una vida molt trista i senzilla que ocupa un període difícil i ominós de la història d'Espanya.
Salut amb el braç esquerre alçat i el puny ben tancat.
Quina tristesa. Ja ho veus, amb una veu gairebé periodístca, sense un jo dramàtic aparent, expliques potser la història de molts, la dels perdedors, colpejats i escombrats.
Penso que, malgrat la crisi, ara no és així, és millor, excepte potser pels immigrants que venen de fora...
Les fotos, totes bones, però la del bany o el que sigui és fantàstica, brutal.
Molt bon relat! segur que es correspon dissortadament amb relats que podrien ser ben reals del nostre passat recent! felicitats! i les fotos i el relat s'acompanyent molt bé!!!!
Ricderiure: Gràcies. Aquesta és la quarta proposta d'aquest any per “Kooperativa 2010”, n'estem força contents.
LenOre: Gràcies. Sí, és una proposta una mica espaiada, però al ser un treball conjunt permet planificar-ho amb calma, sense interferir en la respectiva feina dels dos.
Dissortat: Un 60% del text aproximadament està basat en les dures experiències del meu avi i el meu pare.
Igor: Celebro que t'agradin les fotografies. Derwald fa un gran treball, (pots comprovar-ho en el seu bloc).
Especials Kooperativa 2010: Us puc avançar que en el mes de Novembre farem un especial pel Dia de Difunts, i a Desembre un altre per Nadal. Fins aleshores. ^_^
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!!
Hola Igor, la fotografia està feta en un local, ja fora d'ús, de tres plantes; a baix i havia un taller enorme de mecànica, en mig una sala d'oficines i a dalt unes habitacions i una gran sala on es trobaven el rentador, petits bans i dutxes.
...el mes vinent pujaré la sèrie al meu bloc ^_^
Novament gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada