> El Retorn dels Dips. Capítol 12. Final i Epíleg

Capítol 12. 7:00h del matí.

El Marcel, l'Edurne i el Rafa baixaven per la improvisada escala de corda cap les entranyes de l'excavació del Cim del Martell. Exhalaven un baf fred a cada passa. La temperatura dins del complexe era molt baixa. Tots tres sabien que tenien que actuar de manera ràpida i eficaç.
Havien passat la nit anterior acampats en una vall propera com simples excursionistes. De matinada s'havien posat en marxa. Tenien plànols precisos i havien estudiat el jaciment detingudament.
Van posar peu a la primera galeria. Marcel sabia que no hi hauria ningú treballant.
- Enceneu els vostres llums. Tenim que seguir la galeria principal. Al final està l'accés que porta a l'església visigòtica, allí trobarem el que hem vingut a buscar.
- Marcel, espero que sigui cert el que vas dis sobre les talles i totes els objectes de valor -. Marcel va interrompre el Rafa .
- Quan us he fallat, jo? Som-hi, no tenim tot el dia.

A mida que s'endinsaven a l'interior, el fred es feia insuportable i una forta ferum els feia venir basques. L'Edurne va ser la primera en veure les marques de sang.
- Això no m'agrada Marcel, mira les marques a la pedra, són com d'animal, i aquesta pudor - xiuxiuejava.
Marcel també estava inquiet, però els tresors que podia treure d'aquell forat l'empenyien a no defallir. Anava a protestar quan va sentir un soroll per on havien vingut. Els tres es van quedar aturats, sense gosar moure's.

Uns ulls malignes apareixien i desapareixien, envoltant-los.
- Apropeu-vos. Feu un cercle. Enfoqueu la llum. - Marcel apuntava a la foscor amb la seva Beretta 92 sense localitzar cap objectiu.
L'Edurne va caure i va ser arrossegada cap a la foscor. Tot va quedar en silenci.
- Dispara, dispara, l'han agafada. -Cridava el Rafa. Marcel no sabia on. Podia ferir-la. Una grapa li va tapar la boca, mentre un altre li trencava els dits sobre la pistola. L'arrossegaven com un sac.
Va sentir el Rafa abans de desmaiar-se. - Marcel, Marceeeeel, arggghhh.

Quan va despertar estava atordit i debilitat. El dolor de la mà, insofrible, el va espavilar. No estava sol. Va esperar que els ulls se li aclimatessin a la foscor.
Estava dins l'església. Els contorns de diversos sepulcres de pedra es dibuixaven en la foscor. La pestilència a podrit ho envoltava tot. Llavors va veure les altres figures. Semblaven homes però tenien uns ulls sangonosos. Estaven aplegats en una cantonada, gemegant, atemorits.
A l'altra banda uns llops gegantins es barallaven per unes despulles.
- Rafa, Edurne, va somicar. - Una de les besties és va girar cap a ell ensumant-lo. Marcel es va fer un cabdell. S'ho havia fet a sobre. El monstre va fer un grunyit als homes arreplegats a l'altre banda, i aquests, amb udols afamats es van llençar sobre el Marcel.
Va tancar els ulls desitjant que només fos un malson.

Epíleg.

La furgoneta Wolsvagen s'allunyava del poble, seguint els revolts de la carretera. La boira no deixava veure més enllà dels potents fars.
L'Al conduïa amb un ull posat en les ratlles de l'asfalt, i l'altre en les ampolles d'aigua beneïda del Pare Marcacho. Al seu costat Jean-Richard bevia d'una petaca sense separar-se del seu fusell automàtic, encara que sabia que de poc li servia.

- Com està la noia?. La Llura es mirava preocupada la Francesca que delirava enfebrada.
- No millora. Sembla estar en una mena de trànsit. No entenc el que diu. - L'Agustí havia envellit uns quants anys aquella nit pasada.
Al costat estava el pare Marcacho, resant absent. També havia canviat i tots l'observaven inquiets. Un alè indefinit l'envoltava.
Al fons de la furgoneta s'apinyaven els Midnight Zombie Alligator amb la Sònia i la Natasha, les noies de Jack el borni. En les últimes hores les noies no s'havien separat dels tres musics.

- Què farem ara?. - La Natasha treia punta a un bastó amb un ganivet de caça.
Trillo se la mirava. Natasha aparentava tranquil·litat, potser era inconsciència, o potser era que a la seva edat ja havia vist masses coses com per espantar-se per una colla de vampirs.
- Hem perdut molt de temps en la casa de Jean-Richard. - Va dir indicant les bosses amuntegades.
L'Al va parlar per primer cop des de que havien pujat a la furgoneta. - Era necessari, tots ho sabem. Em pogut equipar-nos bé gràcies al Jean. - Aquest assentia distret.
- Tenim que amagar-nos. Ningú creurà les nostres explicacions. Hem mort un parell d'aquells vampirs i la resta ens perseguirà. Crec que el millor que podem fer és .....

La Francesca va incorporar-se, obrint uns ulls com a plats. -No!. Jo sé que hem de fer. Hem d'anar a Pratdip.- Agafava amb força l'Agustí. - Ho he vist, hem d'anar a Pratdip, a casa dels meus oncles. - L'Ignasi intentava calmar-la. Francesca va tornar a desmaiar-se.

- Merda. -l'Al va connectar els parabrises. - Comença a nevar.

Resum del Capítol anterior.
Al matí següent de la massacre perpetrada pels Dips, el Tinent Velasco, cap dels mossos d'esquadra, intenta treure l'entrellat de tot plegat.

Final del tercer fulletó

Hem arribat al desenllaç de “El retorn dels Dips”, aportant durant aquests tres últims mesos, una mica d'intriga i un molt de sang sense sentit (almenys aquesta era la intenció) rescatant la figura dels Dips, pròpia del folklore autòcton i tant bé retratada per Joan Perucho a Les Històries Naturals, però amb un aire més festiu i salvatge propi de les produccions dels finals dels anys 80 i principis dels 90.
Gràcies a totes i tots els que en un moment o altre heu seguit el fulletó. ^_^

Per raons de treball, de moment no hi haurà nou fulletó setmanal, però podreu seguir nous relats seriats i col·laboracions amb altres blocs dintre de poc.