> KOOPERATIVA 2010 - proposta de Novembre

KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el cinquè treball que correspon al mes de Novembre, a partir de les fotografies de Der Wald

El puig de Mordana

En la segona bifurcació el grup va girar a la dreta pel camí més costerut. El primer genet va aturar de cop la seva muntura, que va piafar fent una tombarella alçant-se a dues potes. Clamenç Segarra i Sanlley mirava amb deteniment un piló del camí. - Tres milles. - Va mussitar Clamenç. - Tres milles i trobarem Mordana. Companys, coratge! La nostra missió arriba a la seva fi, i la nostra voluntat serà posada a prova en hora nefasta – va fer una pausa – res més que la forca i Madame la guillotine us esperen d'allà on veniu. Un últim cop us commino a complir la paraula donada – rugia, dirigint-se al seus dos companys, el fatídicament conegut compte cors Pietro Colonna, i Baptiste Marguerite Desmulines, marquès de Grasse, igualment maleït per britànics i francesos.

Clamenç va clavar esperons i va sortir al galop buscant el seu destí. El contorn de les tres figures es retallava sota una lluna malignament freda, quan els núvols que amenaçaven pluja es movien impulsats per un vent inclement que fuetejava la malaltissa i escarransida vegetació.
Els cavalls tremolaven per l'esforç acumulat en el llarg trajecte. Una gruixuda capa de suor i pols cobria els tres genets i les seves muntures. Cavalcaven amb un únic propòsit, arribar com fos al puig de Mordana abans que la nit acabés.
Feia dos dies havien desembarcat discretament de la Nimrod, una goleta que navegava sota bandera finlandesa en una petita cala amagada de Montjoi. Desprès de dos canvis de postes sense parada, els genets seguien forçant els equins fins l'esgotament.

Feia dotze anys que havia marxat de Mordana, deixant enrere les seves terres, el pare i la seva estimada germana Loísa. La seva arrogància de joventut li havia arrabassat un brillant futur al costat dels seus. Havia mort el fill d'un influent hisendat en duel i havia fugit a les Amèriques per salvar la pell. Ni tan sols recordava el nom del noi ni el motiu de la disputa. Fins aquell moment havia pogut guanyar-se la vida com a soldat de fortuna i contrabandista. Fins que ho va deixar tot per tornar. La carta de Fabrici, el seu pare era angoixosa, imperiosa, delirant. La seva germana agonitzava, la mort vermella rondava la Loísa i moriria en breu. Per la lletra desesperada de la carta, Clamenç sabia que el seu pare havia tornat a embogir de dolor, i veient que la Loísa patiria el mateix final horrible que la mare, estava disposat a utilitzar les mateixes arts abominables que la van fer tornar del més enllà.

Clamenç es dirigí directament al cementeri familiar on descansaven el ossos de la seva mare. Va aturar el cavall i va descavalcar cridant embogit, arrossegant-se fins el sepulcre, sobre el fang.
- No pare, altre cop no! He fet tard - sanglotava sense consol davant la tomba oberta – Boig!, jo et maleeixo!. De nou has condemnat les animes de la nostra família.