L’arribada d’aquella francesa esprimatxada, la Baguette, suposà la meva perdició.
Fins llavors, jo havia estat el “rei de la festa”, amb la meva aparença consistent però tendre, un solc a la testa arrodonida, una ganivetada que em donava un aire de taverna. Ningú es resistia.
Recordo els meus flirtejos amb Barreta de Viena i Coca de Sucre, i com jo, i els meus camarades de gresca, en Pa de Pessic, Coca de Recapte, Pa de Pagès i Barra de Mig, campàvem a la nostra.
Algun cop ens les vam tenir amb el fatxenda d’en Pa de Motlle i els seus vents de senyor anglès, però bé, també respectàvem els nostres grans, Roscó de Reis, Bastó de Pa i tota la família Carquinyolis.
Però, va arribar ella, i vaig quedar arraconat, oblidat, sense pensió ni reconeixement. Ara espero florit i revingut en un cabàs, intentant discernir el significat del mot “globalització”.
Dedicat al Jaume Vilalta.
Dibuix cedit per Jaume Vilalta (30-11-09)
enllaç al post de l'Assumpta
Post original publicat 26/10/09, actualitzat per agermanó amb el post de l'Assumpta
8 comentaris:
LLARGA VIDA AL LLONGUET!!!!!!!!!
Hahaha!
Quin post més genial!!! Pobra barra de pa.
Ja se sap, gent jove... pa tou.
Gràcies per donar-me'l a conèixer, l'enllaço al post d'avui.
Petons.
;)
i tant!!!
apa que no eren bons...
xucats amb tomata o amb una xocolatina
res igual!!
quina gana!!
brutal!!!
molt bo!!!!
el post i el llonguet!!! a casa encara fem resistència i de tant en tant anem al forn Mistral a comprar llonguets (no són com els que feia la iaia, però bé,....)
Hahaha! Molt bona aquesta història de pans.
A la meva zona diem carquinyos a aquells dolcets d'atmetlla, menuts i durs, qua en alguns llocs també diuen rossegons.
Salut!
Amb lo bo que és el llonguet.
tres visques per Mr Perucho!
jo menjo llonguet els dijous i els dissabtes, a Manlleu en fan uns de molt bons, i a Sabadell també, llarga vida al nostrat llonguet
Publica un comentari a l'entrada