> Ràbia (Octubre 2009)

Esbufego, em costa respirar. La mà sagna abundantment, l’últim tall m’ha obert el palmell i s’enfonsa fins el polze. Cegat per la sang, palpo el terra, trobo la falç, tremolós la brando, traço arcs a l’atzar, amb l’esperança de donar al blanc. Necessito uns instants per aixecar-me. Sento la fulla del ganivet trencant l’aire i clavant-se a la meva espatlla.

Esclat de dolor immens, crido amb angoixa, trontollo, a punt de caure. No puc perdre el coneixement. Milers d’agulles em punxen el braç, regust amarg a la gola, escupo un gargall fosc i dens.

Aixeco de nou la falç, trobo carn tova, empenyo amb força. No deixa anar cap soroll. Desencaixa el ganivet del meu cos i noto una rierada humida que baixa pel pit, segueixo tallant, un cop, un altre, cau a terra, m’hi llenço amb felicitat salvatge, trinxant, furgant en la massa amorfa, fins que perdo la consciencia.