> KOOPERATIVA 2010 - proposta de maig

KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el segon treball que correspon al mes de Maig, a partir del relat de La Meva Perdició.





Com cada dijous al migdia, dinava assegut al banc de pedra de la plaça de l'ajuntament. El banc sempre era el mateix. Si feia sol, no li donava a la cara i podia seguir les evolucions de les manetes del rellotge de la plaça, mentre menjava els seus sandvitxos.
Dos quarts de quatre. Tenia el temps just abans de tornar a l'oficina. Com els últims quinze anys, va agafar carrer Diluvi, desprès Torrent de l'Olla fins carrer Perill. Va encendre una cigarreta i va comptar els segons que faltaven al rellotge de polsera.
Esperava enfront de la vella casa de tres plantes amb el jardí ple de deixalles i runa. La casa estava en estat d'abandonament. Encara li sorprenia que hagués sobreviscut tants anys a la salvatge especulació immobiliària que arrossegava el país.
Dos quarts i cinc de quatre. Observava la segona finestra del tercer pis, els vidres trencats i els parracs que havien sigut cortines.
Allí estava ella, primer un joc d'ombres, un miratge. Però no, el fum agafava les formes concises d'una dona adulta. El cabell recollit en un monyo, vestit llarg i brusa de principis de segle XIX, subjectant una tassa de cafè a les mans i mirant per la finestra, distreta.
En tots aquells anys, sempre l'havia vist el mateix dia i a la mateixa hora. Li havia costat trobar la pauta, però ho va aconseguir. Com sempre no va poder abstreure's de l'impressionant melancolia que emanaven aquells ulls, ni de la bellesa serena dels seus gestos harmoniosos.
És va posar nerviós com sempre que arribava aquell moment brutal i odiat. De les ombres que envoltaven la dona, apareixien unes mans cruels que rodejaven l'esvelt coll de la dama i l'estrenyien amb malicia. La tassa queia lentament, la dona s'agafava a les cortines, els ulls desorbitats de sorpresa fins que el cos quedava inert i sense vida.
Havia cridat, gesticulat, tirat pedres. Res del que havia intentat servia per canviar la maleïda escena. No li estava permès d'interferir.
A l'arxiu Històric del districte va trobar poca informació. La casa era una de les moltes possessions de la família Folch i Gater. El pare havia fet fortuna en tèrbols negocis a ultramar, i va tornar a Barcelona ric i casat amb una bellesa caribenya d'ulls flamígers. Havien tingut una filla de fràgil salut. Pel que sembla va patir crisis constants que feien necessari el seu internament en l'antic sanatori de Nou Barris. Segons sembla tota la família va desaparèixer en el gran incendi del Gran Casino de Vallvidrera, feia més de noranta anys.
Dubtava seriosament de la informació de l'arxiu, desprès de veure aquella escena cada dijous. Avui estava decidit a esbrinar-ho. La nit anterior quan és va despertar en la foscor, xop de suor, ho va saber. Entraria al casalot abandonat, forçaria la tanca de la reixa, pujaria l'escala fins arribar a l'estança i s'enfrontaria al misteri que el turmentava. Va agafar les tenalles de la butxaca i es va dirigir a la porta amb decisió.