dimarts, 29 de juny de 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 4.

Capítol 4 – "Els Bastards de Bulywyf Trencalòs".


Bulywyf Trencalòs, soldat de fortuna a les ordres de Cassian de Rens, esperava sota les muralles fortificades emparat en la foscor amb una dotzena dels seus homes, el senyal convingut. Cassian li havia indicat on tenien que esperar.
Efectivament, una portella de metall es va obrir directament als peus dels murs. Si aconseguien complir la seva tasca, el castell cauria com una poma massa madura.

Van seguir la figura misteriosa que es cobria amb caputxa per ocultar la seva identitat. Un cop dins les muralles el traïdor va parlar.
-Teniu que seguir sota els arcs, fins la porta principal. Hem aplanat el camí. Eviteu l'església del pare Simó, si no voleu tenir problemes. Feu honor al vostre nom Trencalòs, i sereu ben gratificat.
Bulywyf veia els cosos dels soldats que havien mort per mantenir en secret la seva aparició. “Ben gratificat!. Tros de merda deslleial”. Cassian havia promès per a ell i els seus homes llibertat total per endur-se tot el que pugessin carregar en els seus carros, i “tot” volia dir “tot”.

Havien deixat al campament les pesades i sorolloses cotes de malles, ara vestien gipons de cuir, llargs ganivets de fulla ample, i les pesades però silencioses ballestes de doble acció.
Va ser relativament fàcil acabar amb la guarnició de la porta. Endormiscats i confiats, no esperaven un atac des de dins. Els homes de Bulywyf tan sols van tenir que defensar la posició uns instants abans d'obrir la poterna petita. Ràpidament entraren els soldats amagats darrera, i quan la porta gran fou oberta, el gruix de les tropes van prendre el pati, com una onada imparable.

Bulywyf només va patir la pèrdua de dos dels seus sanguinaris Bastards. Deixant la lluita pels homes dels Barons, és van dedicar al que millor sabien fer. Matar, violar, i saquejar.




5 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs... si es van dedicar a això, deixa que m'escapi corrents!

Fa una mica de por el teu relat, eh? O millor mooooolta por! Són ferotges!

:) Bona nit, Perdició!

Igor ha dit...

Collonudament bo. Tens com una novela negra de les bones, un ús de la llengua molt fi... Però sobretot emocionant.
PD: Què s'emportaran? Tot vol dir tot.
Salut.

Dissortat en l'exili ha dit...

Els castells i fortaleses quasi sempre es prenien per traïció o per fam. Per assalt poques vegades. Prometre el saqueig de tot el que es pugueren emportar era una condició quasi obligada. Anem per bon camí.

(A sang i foc???)

Esperarem la cinquena part.

Salut

Patricia ha dit...

Per quan el salt al cinema? És com veure una peli. Visual, emocionant. Molt millor que la majoria de guions que es fan darrerament. Ets la bomba!

La Meva Perdició ha dit...

Vinc amb retard per contestar els vostres comentaris, ups:

Carme: Els soldats de fortuna són gent perillosa. ^_^

Igor: El dret de tot conqueridor. Els perdedors no compten.

Dissortat en l'Exili: i a més és un bon recurs quan no pots allargar l'extensió del capítol. ^_^

Patrícia: Encara la podrem escenografiar encara que sigui com a obra de teatre al carrer per Nadal ^_^