dijous, 1 de juliol del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de juliol


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el tercer treball que correspon al mes de Juliol, a partir de les fotografies de Der Wald






La tomba del Rei Mendicant



Havia arribat al final de la meva recerca. El “Malleus Sangvinis”, el Còdex d'Anastasius, deia la veritat. Davant meu, s'estenien els daurats camps de blat de moro, d'una alçada superior a dos homes, encastats entre un riu d'aigües cristal•litzades i una serralada de roca volcànica.




Vaig agafar una d'aquelles panotxes irreals. Mentre assaboria aquells grans saborosos, l'esperit i el cos rejovenien.
Plorava de felicitat. La joventut perduda, els companys morts, el llarg captiveri sota l'encanteri de l'ondina, els anys de guerrejar contra els esperits de la Vall Fosca, l'ofegament als terribles Gorgs de Tremule, tot quedava enrere i ja no tenia importància. Vaig palpar la clau que portava penjada al coll. Un nou esforç i el somni es completaria.

Encès d'alegria, caminava amb llargues gambades entre els sembrats, gaudint de les fulles que m'acaronaven. La meva gola, muda durant anys, deixava fluir aquella veu de baríton per la que havia estat famós en tantes Corts i Palaus. Poemes d'amor, gestes de guerra, històries de dracs, reialmes sotmesos a Déus capritxosos. Vaig cantar tot el dia.
Quan la llum marxava i les ombres s'estenien, vaig arribar als peus de les muntanyes. Al cim, el sol abocava els últims raigs sobre les sagrades muralles de l'Ordre dels Cavallers Peregrins. Vaig plorar per segona vegada. Les torres refulgien d'un color vermell sang, les muralles gegantines es perdien a la vista.



No vaig gosar descansar. Pujaria aquella mateixa nit, o no ho faria mai.

La llum de l'alba em va trobar davant les grans torres de l'entrada. Vaig col•locar la clau en forma d'estrella de quatre puntes sobre la porta de roure amb reblons de bronze, i aquesta es va obrir en silenci.
Caminava pel pati interior, empetitit per les mides d'aquella construcció. Capes de terra cobrien uns mosaics esquerdats. Davant meu veia un crater gegantí cobert de pedres. Sens dubte devien ser les restes de la Torre de Pas, que segons Anastasius, connectava els distints mons. Encara quedaven construccions en peu. Sota els murs, el forat fosc d'una poterna em cridava. Formava part d'un petit temple. Vaig atansar-me.



Unes escales de pedra cargolada es perdien en la foscor. Un aire fresc i serè em va rebre.

Amb joia vaig contemplar l'estança en tenebres. La freda cambra de pedra contenia un mirall trencat emmarcat en pedra, i un sarcòfag. Amb passos tremolosos vaig avançar fins el taüt, una peça de jaspi treballada per artesans experts. Les parets representaven escenes de la vida i les gestes del Rei Mendicant. Sobre la tapa, una figura de pedra en pau, vestit amb cuirassa, barba retallada, cenyint una fina corona de maragdes i un mandoble sobre el pit. Vaig retirar la tapa, no sense esforç.
La desesperació em va envair. La tomba era buida. Derrotat, vaig plorar, aquest cop de desesperació.
Llavors vaig sentir un alè a cau d'orella. En girar-me, mirava el mirall trencat que cobrava vida. Un calidoscopi de colors m'enlluernava. No vaig dubtar, vaig decidir travessar l'espill. L'últim portal?.







8 comentaris:

Unknown ha dit...

novament un plaer poder treballar amb tu "Perdició"!!!

per cert, t'ha sortit un relat rodó com sempre, felicitats ^_^

Unknown ha dit...

estic esperant amb impaciència el teu relat per la propera Kooperativa, tot i que ja sé que encara queda...

per cert, només ens queden dos oi? quina pena :(

montse ha dit...

Bon relat, continua escrivint, ens tens enganxats i encaterinats.

Salut!

sànset i utnoa ha dit...

Molt bo!

Això de la tomba, per cert, m'ha fet recordar allò que està passant ara la centre d'Europa!

*Sànset*

◊ dissident ◊ ha dit...

Arribar a l'emocionant punt que obri la porta -mai millor dit- a una segurament no escrita segona part ha estat un plaer de llegir paraules ben escrites.

Salut

Igor ha dit...

Un collunuda recreació dels mites medievals. El camí, la recerca com a fi en si mateixa. I aquesta prosa tan acurada, tan precisa que fas servir. Avui he tingut una impressió estranya llegint aquesta història, la impressió d'estar llegint un clàssic antic.
Fantàstic el moment darrer quan troba la tomba buida i veu en el mirall l'últm salt, una salt al buit, potser.
I fantàstics també els moments que recorda el passat, tot l'esforç, tota la lluita i els que ha perdut. Aquí el cap m'ha fet un salt, pum! I he copsat en un instant un munt d'imatges.
Salut, Perdició, que vinguin molts més relats.

Elfreelang ha dit...

Res més puc dir que no t'hagin dit ja...boníssim relat!

La Meva Perdició ha dit...

Núria: Una altre bon treball a mitges ^_^. que ràpid que passen les Kooperatives. Dona gust!

Montse: Un plaer. Gràcies.

Sànset: explicam això de les tombes al centre d'Europa, ho desconec.

Dissortat en l'exili: Si el relat acaba aquí, però m'agrada deixar el final ben obert per fantasiejar en les possibilitats que hi han darrere el mirall.

Igor: doncs si, tota la literatura de Sants Greals, i recerques mítiques europees que he anat xuclant estan aquí una miqueta condensades, salvant les distàncies. ^_^

Elvira Fr: Gràcies per la visita Elvira. ^_^