> KOOPERATIVA 2010 - proposta de juliol

KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el tercer treball que correspon al mes de Juliol, a partir de les fotografies de Der Wald

La tomba del Rei Mendicant

Havia arribat al final de la meva recerca. El “Malleus Sangvinis”, el Còdex d'Anastasius, deia la veritat. Davant meu, s'estenien els daurats camps de blat de moro, d'una alçada superior a dos homes, encastats entre un riu d'aigües cristal•litzades i una serralada de roca volcànica.




Vaig agafar una d'aquelles panotxes irreals. Mentre assaboria aquells grans saborosos, l'esperit i el cos rejovenien.
Plorava de felicitat. La joventut perduda, els companys morts, el llarg captiveri sota l'encanteri de l'ondina, els anys de guerrejar contra els esperits de la Vall Fosca, l'ofegament als terribles Gorgs de Tremule, tot quedava enrere i ja no tenia importància. Vaig palpar la clau que portava penjada al coll. Un nou esforç i el somni es completaria.

Encès d'alegria, caminava amb llargues gambades entre els sembrats, gaudint de les fulles que m'acaronaven. La meva gola, muda durant anys, deixava fluir aquella veu de baríton per la que havia estat famós en tantes Corts i Palaus. Poemes d'amor, gestes de guerra, històries de dracs, reialmes sotmesos a Déus capritxosos. Vaig cantar tot el dia.
Quan la llum marxava i les ombres s'estenien, vaig arribar als peus de les muntanyes. Al cim, el sol abocava els últims raigs sobre les sagrades muralles de l'Ordre dels Cavallers Peregrins. Vaig plorar per segona vegada. Les torres refulgien d'un color vermell sang, les muralles gegantines es perdien a la vista.



No vaig gosar descansar. Pujaria aquella mateixa nit, o no ho faria mai.

La llum de l'alba em va trobar davant les grans torres de l'entrada. Vaig col•locar la clau en forma d'estrella de quatre puntes sobre la porta de roure amb reblons de bronze, i aquesta es va obrir en silenci.
Caminava pel pati interior, empetitit per les mides d'aquella construcció. Capes de terra cobrien uns mosaics esquerdats. Davant meu veia un crater gegantí cobert de pedres. Sens dubte devien ser les restes de la Torre de Pas, que segons Anastasius, connectava els distints mons. Encara quedaven construccions en peu. Sota els murs, el forat fosc d'una poterna em cridava. Formava part d'un petit temple. Vaig atansar-me.



Unes escales de pedra cargolada es perdien en la foscor. Un aire fresc i serè em va rebre.

Amb joia vaig contemplar l'estança en tenebres. La freda cambra de pedra contenia un mirall trencat emmarcat en pedra, i un sarcòfag. Amb passos tremolosos vaig avançar fins el taüt, una peça de jaspi treballada per artesans experts. Les parets representaven escenes de la vida i les gestes del Rei Mendicant. Sobre la tapa, una figura de pedra en pau, vestit amb cuirassa, barba retallada, cenyint una fina corona de maragdes i un mandoble sobre el pit. Vaig retirar la tapa, no sense esforç.
La desesperació em va envair. La tomba era buida. Derrotat, vaig plorar, aquest cop de desesperació.
Llavors vaig sentir un alè a cau d'orella. En girar-me, mirava el mirall trencat que cobrava vida. Un calidoscopi de colors m'enlluernava. No vaig dubtar, vaig decidir travessar l'espill. L'últim portal?.