(Escut de Guifré l'Ós)
Capítol 11 – Caçadors caçats.
Guifré l'Ós, amb dotze cavallers i vuit gossos llebrers, feia dos dies que travessava les terres de Puny de Ferro, seguint el rastre de la filla de Rostand. Havien seguit el curs del Bergós fins trobar l'embarcació que havien utilitzar per fugir. A pocs metres van trobar el cos mort d'un dels soldats de Mermande. Cada dia guanyaven terreny i escurçaven distancies. Guifré no descansaria fins enfonsar la seva destral en el caparró d'aquella nena. La intensitat de la cacera l'estimulava, fins el punt de forçar els seus homes i les muntures al limit.
Guifré havia rebutjar el consell de Cassien de muntar una partida més gran i preparada. No volia que aquella criatura se li escapés de les mans.
Uns centenars de metres per davant, els gossos bordaven, havien trobat un rastre. Guifré va esperonar el cavall, brandant la destral, sense comprovar si els seus homes el seguien.
Va comprendre el seu error, quan les fletxes es van clavar en la seva muntura, i en el genoll, allà on la cuirassa no el protegia. El cavall va caure en la boga carrera, arrossegant a l'Ós. Va quedar panxa amunt, incapaç d'aixecar-se. Una cama havia quedat atrapada sota el cavall.
Sentia crits de batalla i carreres al seu voltant.
- Homes, a mi! -. Cridava, intentant recuperar la destral, caiguda al seu costat.
Ningú venia a auxiliar-lo. Soroll de cavalls allunyant-se i després, un crit unànime de victòria. -Fills de mala mare. Us faré penjar per la vostra covardia -.
- Mireu que tenim aquí companys, no és el gran Senyor, l'Ós pelut? -. Un cor de rialles burletes l'envoltava. Guifré s'aferrava al punyal de caça, sense poder veure els seus captors.
- Apropeu-vos bergants i tastareu els meus ullals!.
Plomí Argentat va avançar, desarmant d'una puntada Guifré.
- Nois, sembla què hem caçat un bon exemplar!.
Blasonament:
El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, què de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.
Escut de Guifré l'Os:
En camp de sinople, dues urpes d’ós d’argent, posades en sautor i armades de gules. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins dels esmalts del blasó, i per cimera, un cap d’ós.
Resum del capítol anterior:
Plasença, el Pare Simó, i Misericòrdia, tenen una desagradable topada amb una parella de licantrops, en una clariana del bosc.
ATENCIÓ: El proper Dimarts, arribarem al final i desenllaç de “La Caiguda de Mermande”, us espero a tots. ^_^
8 comentaris:
Açò s'acaba. El final no pinta bé. Què hi passarà?
Salutacions!!!
"Guifré no descansaria fins enfonsar la seva destral en el caparró d'aquella nena."
Això és un festival. Estic gaudint de debó amb aquesta fantasia - èpica- terrorifica qu ja no sé ni com descriure. Quina imaginació! Quin torrent d'originalitat!
Em trec el barret ^_^
Ves per on han caçat el Guifré! i tot per la seva tossuderia hauria d'haver fet cas al Cassien...és clar que si volia clavar la destral al caparró d'una nena ...que n'ha aprengui!!!
Bona cacera i merescut destí!
Llegiré el desenllaç. No crec que ho pugui fer el dia que publiquis -estaré pels pirineus totalment "desbloquejat"- però quan torni allí estaré!
*Sànset*
Fins dimarts??? Hem d'esperar fins dimarts??? AAARRGGGHHHH!!!
M'he sentit identificada amb aquesta part del relat... quan em trobe atrapada cride diguent: "homes! A mi!"... però ningú ve!!! ajajaj...
Dissortat: Demà el final.
Patrícia: Gràcies. Molt content què en gaudeixis.
Elvira Fr: Una mica de justícia de tant en tant. ^_^
Sànset: Doncs bon descans als Pirineus. Una abraçada.
Porny: :D. Si ja estem neng.
Ada: És què estas força lluny, dona. ^_^
Un final just per algú que vol ensorrar una fulla de destral al cap d'una nena. Llàstima que s'acosti el final.
Publica un comentari a l'entrada