> Tatuatges (Octubre 2009)

En les primeres 24 hores, es d’obligació, experimentar la cremor i el tacte de la pell inflamada. Palpita amb vida pròpia, i em recorda el zum-zum constant de l’agulla esperonada per l’impuls elèctric, buscant descarregar la tinta. Carn, acer, sang i pigments, treballant en harmonia. El dolor, (necessari), és l’element aglutinant.

En els següents dies, amb les successives cures, espero el moment que l’aigua freda, benefactora, llisqui lentament sobre línies i contorns, fins que poc a poc la inflamació va baixant, i el nou disseny s’introdueix definitivament sota l’epidermis, amb la conseqüent caiguda de pell morta, com si es tractés d’una serp en muda. És més real el sentit del tacte, que el visual.

Quan deixo de prestar especial atenció, com no em miro constantment el nas o el peu, és quan el tatuatge traspassa la superfície per arrelar dins meu, com una peça més, de tots els meus engranatges.