> La Caigua de Mermande. Pròleg i Capítol 1.

(Escut de la Casa Penafreda).

Pròleg

Quan el Rei Onofre Penafreda “Niu de Pardals”, morí lluny del país, en la tercera de les guerres de “La Gloria del Senyor”, Roderic Penafreda “L'Elegit”, fill d'Onofre, i Martí “El Magre”, germà del finat, s'embrancaren en una guerra per la successió del tron dels Ocells de Foc, que va dessagnar el regne. Gran part de les Cases Majors van ajudar Martí, i moltes de les Cases menors a Roderic. La batalla del Gual de l'Ermità, va decantar la balança en favor de Roderic, que fou ungit nou sobirà.
Martí el Magre i els senyors que no van caure en batalla, van ser executats i les seves terres repartides entre els lleials a Roderic.
La pau però, no va arribar. Durant els anys de guerra, molts Senyors i Cavallers havien abraçat una variant de la religió oficial, allunyant-se dels preceptes oficials, i quan van ser cridats a tornar al si de l'Església, tot i que la majoria van fer cas, uns pocs es van resistir. Van ser declarats heretges i enemics del Rei i de l'Església.
Aquest relat, pretén narrar les desventures d'algunes d'aquestes Cases.
*******************************************************

(Escut de la Casa Puny de Ferro).

Capítol 1 – Matança a Fenolhé.

(Sis mesos abans de la caiguda de Mermande).

Jaume Puny de Ferro, esperava amb gest torb, muntat sobre Trinitat, la gran egua de batalla. Els guantellets premien el pom de la sella, amb impaciència. Una fina capa de gebre li cobria l'armadura, els bigotis i la cabellera. Cavaller i muntura, exhalaven un baf fred.

El capità i els seus homes tornaven d'inspeccionar l'humil llogarret. Fenolhé ja no existia. Ramats, dones i homes, tots esventrats i esquarterats. Rius de sang seca quallada entre el fang glaçat i tifes seques.
- Si això es obra de Plomí Argentat, juro que el bulliré a la marmita.

- Senyor, ha sigut una matança. No queda ningú. Va passar fa dos nits.
Mastí de Tradia, soldat temperat i valent, tornava amb la cara descomposta i un fil de vòmits penjant de la barba trenada. - Ni tant sols les criatures.
Puny de Ferro palmejava el llom de l'egua. - Han sigut els homes de l'Argentat?.
Mastí, es gratava la barba, negant amb el cap. - No senyor. Les ferides no son d'armes. Urpes, ullals ... de mida considerable.
- Llops?, fa anys que no s'en veuen.
- ... dimonis! -. Va murmurar un soldat.
- Prou de rucades. Això es cosa de Plomí Argentat i la seva colla de lladres descastats. Ho enteneu? -. Els va mirar fixament. El capità va comprendre. Es va quadrar. No s'havia guanyat el mot de Mastí, gratuïtament.
- Agafa sis homes. Vull que facis una pila amb els cosos, i ho cremis tot. No ha de quedar ni una pedra -. Va forçar les brides. L'egua renillà, sorpresa i dolorida.
- Torno a Cormatulla -. Va girar cua, clavant els esperons, i sortint a trot veloç, seguit de la guàrdia.

Mastí contemplava com la columna desapareixia engolida per la nevada. No volia ser en aquell infern quan arribés la foscor.
*******************************************************

Blasonament:
El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son una preuada aportació, (i un treball pel que dono gràcies i la meva sincera admiració) al cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics, aconseguint dotar d'un embolcall més èpic “La Caiguda de Mermande”.

Escut de Penafreda (Casa Reial)

Fons de sembrat d’erminis, i corona d’or de set puntes rematades amb estrella. Elm d’or de front, obert i folrat de gules, adornat de llambrequins d’or i sable, i sobremuntat d’una corona Reial. Tot baix d’un gran pavelló de gules folrat d’erminis i somat de la corona del Regne.

Escut de la Casa del Puny de Ferro.

En camp de gules, un puny destre armat d’or, posat en pal, amb el folre de gules. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins i borlet dels esmalts del blasó, sobremuntat d’un braç dret en alt, tot armat d’or, agafant una maça d’armes.