dissabte, 14 de novembre del 2009

> Una trucada.


Oh, marginat,
el més abandonat
dels marginats!
POE, William Wilson.



UNA TRUCADA

Fixo la vista damunt la barra, en el got que tinc davant. El whisky i la cola, juguen a engolir-se mútuament. Tremolosa, encenc un Chester. Faig una calada, la tremolor sembla que encara no marxa. És massa d’hora per prendre un cubata a mig matí? Suposo que si, en tot cas el necessito. De fet, quants anys fa que no entro a beure a un bar sense ell?. Més dels que puc recordar. Faig una llarga glopada que em costa d’empassar, com la vergonya per l’última trucada.

Darrera meu, sento incessant com el xinès enganxat a l’escurabutxaques, introdueix una moneda rere l’altre per la ranura i pitja el botó quasi sense donar temps a la màquina de cantar la jugada. – Avanci – i torna a rodar el tambor, -avanci, avanci -, exigeix la màquina al seu lacai.

Tenia que fer-ho, tenia que trucar-la, bé aquest ha estat el tercer cop, que l’ha e trucat aquesta setmana, però les dues anteriors no em vaig veure amb cor i vaig penjar desprès de sentir la seva veu a l’altre costat de la línia. Si, feia veu de rosa imponent, com l’ha havien descrit, asseguda al seu costat, conduint l’esportiu pels carrers de Calafell. Tant despreocupats, tan segurs i feliços.

- Porc cabró! - Tens dos anys més que jo i ella podria ser la teva filla.
-Avanci -, i altre cop la roda. A les dos taules petites, un típic comercial de Don Piso amb vestit fosc i corbata verda es dedica a enviar missatges pel mòbil, a l’altre, un avi veu un programa de cuina, mentre l’espera el seu petit got de vi negre. Avui ensenyen a cuinar cargols amb botifarra.

He trucat. Lídia, posava a la Blackberry del meu marit, perdó, ex, a partir d’ara sempre serà l’ex. Ex, ex, ex, sona a arcades. Si, és en el que penso mentalment quan l’imagino amb l’altre. La Lídia, un munt de trucades enregistrades cada dia, amb el seu número. Tenia que trucar-la, per dir-li, no, per cridar-li, fer-li saber la meva ràbia, dir-li que - qui t’has cregut que ets? -, que - no te’l creguis -. Jo sabia que n’havia tingut d’altres, juguesques, relliscades. Ell sempre havia tornat, jo sempre l’havia perdonat.

Però aquest cop a ell no li importava el més mínim que n’estigués al corrent. S’en ventava del seu idil•li. Hipòcrita. I tornava a casa com si res.
Des de quan ja no estava amb mi? Quan s’havia distanciat?. Des de l’operació al pit, dos anys enrere?. No ho sabria dir.

- Avanci -, altre cop la màquina, -avanci -, - premi -, comença a sonar un “dring-dring” metàl•lic quan cauen les monedes a la safata. - Premi - , - premi -, - premi -, segueix la màquina, en una cantarella inacabable. – I ara què? -, - amuntegarà les monedes en fileres interminables i marxarà a buscar un altre bar –, suposo.
El cubata està pràcticament acabat, és de mala educació beure per sota del nivell del glaç. Intento captar l’atenció del cambrer assegut a l’altre extrem de la barra. Ell, parapetat rere el diari esportiu, va controlant al paio de la màquina.
Aixeco el braç i sacsejo el got buit, indicant amb l’altre dit, al temps que els meus llavis dibuixen un mut “un altre”. Espero pacientment que acabi de servir la beguda i amb el meu millor somriure li demano – tens foc? - . Ho fa mecànicament, sense mirar-me, i es gira per tornar a llegir el diari. - Com va la lliga? -, o la puta competició que toqui. Que faig? Que intentava?. Als meus quaranta-cinc, desprès de lo del pit, la menopausa entrant a la càrrega.

I ell, amb la seva melena, els purets aquells fastigosos penjant de la boca, l’esportiu i la motora al port, - maleït cabró! - , - qui et cuidava desprès d’operar-te l’hèrnia discal? -, - llavors no semblaves tan jove, estúpid! -.

I la Sara!. - La meva nena! -. També l’he perduda. Si cal, el papa li paga un nas nou, el papa li deixa l’apartament de la platja el cap de setmana perquè hi porti els companys de la “Uni”. Tant es que no faci ni brot, que ho suspengui tot, el papa és comprensiu. I ella, ella només és la mare depressiva i maniàtica, la que li està a sobre i la controla. - Ai, mama! Deixa’m tranquil•la! -.
El xinès recull els cent euros i els guarda a la butxaca, sense somriure ni dir res, s’acaba el tallat d’un cop i marxa amb presa.

La Lídia. No li ha deixat dir res a ella, fins que ho ha buidat tot, i després ha tingut que aguantar com la veu li responia amb veu trencada, fins i tot amb to de pena i vergonya aliena, que - s’equivoca de persona -, que ella - només és la secretaria de direcció del contractista pel que treballa el seu home -. Que - l’ha de trucar diversos cops al dia -, i – que no senyora, que sóc dona casada, jo -, que - no en sé res de les aventures del seu marit-.

No, ara ja no n’és el meu marit, o, deixarà de ser-ho aviat. L’ex, ex, ex. Ja no n’és el meu home. Quina vergonya, he penjat atabalada, insegura encara de si aquella dona deia la veritat. Apuro un altre glop. El cendrer es ple de Chesters, amb restes de pinta llavis rosat. Ara que ho penso, desprès, m’he sentit bé, tremolosa, però buida per dins, com si la bilis de l’estòmac hagués marxat amb els crits.
Li prendré tot, no li quedarà rés, el BMW, la motora, l’apartament, la casa de Barcelona, el taller, tot. Llavors que vagi a viure amb la seva amigueta si l’aguanta. A veure quan temps estan junts, - cabró! -. Tant que vam treballar junts per obrir-nos camí. - Malparit! -.

Sento les mirades clavades d’amunt meu, l’avi, el cambrer, el comercial. Comprenc que parlo en veu alta. Bé, és moment de demanar el compte.
-Cobra’m, si us plau –, trec uns bitllets, no espero el canvi, marxo murmurant un – bon dia -.

El sol m’enlluerna els ulls, un lleuger mareig, - bufa els cubates! -, ric en veu alta. Començo a plorar, la gent es gira i em mira. Regiro la bossa buscant les ulleres fosques, ara, ja està. Camino amb pas ràpid, decidit, necessito trobar un lloc tranquil, encara queden molts números a la Blackberry. Tinc que fer una trucada.


> De súper herois i súper vilans.


Si tingués que escollir un abanderat pel meu país, un home que representés el bo i millor dels ideals de dedicació, treball i pietat, no podria escollir un de millor que en Vicenç Ferrer. Un súper heroi encara que ell no aspirés a quest paper. El nostre Batman particular. Però tot gran heroi te la seva nèmesi, l’altra cara de la moneda, el cantó fosc, lleig i depravat. I si a aparegut una persona de la talla de Vicenç Ferrer, el seu revers al mirall, devia ser la persona amb menys moral, més falsa i sense sentit de l’honradesa que es pogués esperar.

No l’últim, però si el més gran, pirata català, Fèlix Millet. Un home que en el seu afany de malversar diners, en pot treure fins i tot del casori de la filla. No ens enganyem, Millet, àlias el Joker, un mestre de l’engany i les dobles comptabilitats, no es un llop amb pell d’ovella. Sense l’estreta col•laboració de lacais i el consentiment i la permissivitat de polítics, gentilhomes i la societat benestant, no hauria prosperat tant de temps com o ha fet. El seu somriure inquietant ens ho recorda en cada imatge televisiva. Vivim a Gotham, i les gàrgoles s’han substituït per les nimfes del Palau de la Musica, i als voltants de Gotham (Santa Coloma), es descobreix que l’alcalde Bartomeu Muñoz (Dues Cares) comanda una camarilla d’assaltadors municipals. A la vegada, la policia és notícia, per clavar cops de porra a estudiants, pagesos i aturats. Vivim en ciutats fosques, on regna la corrupció, societat cobdiciosa i malalta.

Necessito pensar que som un poble que aspira a produir més homes com Vicenç Ferrer i menys corsaris com Millet, Muñoz, Penafreta o Alavedra.
Però qui pesarà més a la balança, els herois o els vilans?


dimecres, 4 de novembre del 2009

> Càntic d'invocació a la Tardor. 133è Joc Literari - Bloc Jesús M. Tibau


Benvinguda sia la tempesta,
i els seus aliats,
el llamp i el vent feréstec.

Que la pluja reparadora,
desterri la humitat embafadora.
I faci recular a l’ombra,
els raigs despietats,
que em torben.


133è joc literari

> Gran Notícia. Concurs Jocs de LLetres.


El bloc TUMATEIX LLIBRES, propossa un concurs de Nadal, en aquesta adreça teniu les condicions:
http://tumateix-llibres.blogspot.com/2009/10/joc-de-nadal.html

Podeu veure els relats a concurs en l'adreça:
http://tumateix-jocs.blogspot.com/

A continuació, el relat amb que participo:



Gran Notícia

La notícia, primera plana en tots els diaris, va causar un terratrèmol més gran que la final de la Champions.
La desclassificació dels arxius secrets de la NASA, ho deixava ben clar.
Els objectes de fang, recollits a la Lluna per la tripulació de l’Apol•lo XI, només podien ser Cossetans.

Joc de LLetres

diumenge, 1 de novembre del 2009

> Recepta per Sortilegi.


Deixa espai per les paraules,
i silencis entre les paraules.

Que les paraules caiguin,
pel pes que suporten.
Encaixant amb el seu just significat.

Sense dobles sentits.
Desvetllant el seu poder.

Obrint-se pas per la consciencia,
Reptant pel corrent sanguini.
Transgredint els tòpics i la banalitat.

Acaronant la dicció,
Degustant el trànsit.

Fluint per la gola,
surant en l’aire,
Fins alliberar-la de la seva garjola,

Captivant els seus ulls,
Reclamant tota la seva atenció.


> Tatuatges. (2)


Estirat a la llitera, sento les primeres batzegades de la màquina elèctrica.
El “zum-zum”, aquest brunzit familiar, m’acompanyarà les properes hores.

Puc omplir la ment amb moltes coses, però em centro en una, a l’atzar. El dolor continua, paral•lel als pensaments. Tancant els ulls, em puc concentrar.
Puc entendre la música que sona de fons, els sentits son més receptius.

Per sort, el rellotge de la paret, a desaparegut. Era impossible no seguir el pas lent de les agulles, relacionant cada punxada amb un segon menys.

Em submergeixo en el pòster del sostre, que dibuixa escales i graons sense ordre ni sentit. Descobreixo detalls que m’havien passat per alt.

L’obligat descans a mitja sessió, permet refrescar i netejar la zona treballada, estirar els membres adormits, i gaudir del fum d’una bona cigarreta.

Desprès, torno a l’estat de relaxació necessària, jo i el dolor anem en la mateixa direcció. Sense resistència.