diumenge, 26 de maig del 2013

> El Petit Víctor F. (III Concurs de Microcontes Bla Bla).



El petit VÍCTOR F.

Gras i antipàtic cada dia és trending topic al Gossip i a l’Informer. De nit somia que es fabrica un amic a mida. Sap que se’n sortirà.

III Concurs de Microcontes Bla Bla.

Un any més, (i aquest n’és el tercer), es posa en marxa el “Concurs de microcontes Bla Bla”. El concurs es desenvolupa dins el marc del Festival de Narrativa Oral que organitza la població de Vallfogona de Riucorb.
La convocatòria del concurs es fa a través d’un esdeveniment obert a Facebook on tothom pot participar. Els relats són de temàtica lliure i han de tenir una extensió que no superi els 150 caràcters (títol inclòs).
Aquest any, com en les dues ocasions anteriors també participo. L’any passat vaig guanyar el tercer premi amb “Vermell, parell, guanya”, inclòs posteriorment en el meu llibre “Paràsits Mentals” (Bubok, 2012).
En aquesta ocasió em presento amb “El petit Víctor F.”, un microrelat on em pregunto quines serien les motivacions que a dia d'avui portarien a en Víctor Frankenstein a crear un esser viu a partir de membres morts i en com poden ser de destructives les xarxes socials a l’adolescència.

Per accedir a la final del concurs es fa una primera ronda de votacions populars. Si us agrada el relat, seguiu l’enllaç que hi ha a continuació i feu un “M’AGRADA” en el meu relat. Que vagi de gust. ^_^

Per votar a "El petit Víctor F."

diumenge, 19 de maig del 2013

> La Meva Perdició als Premis Ictineu 2013.

Tinc el plaer d’anunciar-vos que alguns dels meus relats de gènere publicats al llarg de l’any 2012 opten com a nominats a la Cinquena edició dels Premis Ictineu 2013, en la categoria de millor relat original en català.
És el primer cop que el meu treball opta a aquest premi literari, i ho faig amb cinc relats publicats en dues revistes i un llibre.
El certamen inclou una primera votació popular que finalitza el dia 31 d’agost. Els autors que superin la primera ronda seran els finalistes del premi, que posteriorment escollirà un jurat.
En el següent enllaç trobaràs la pàgina del V Premi Ictineu. A la mateixa, hi ha un llistat amb els candidats de cada categoria (novel·la original en català, relat original en català, novel·la traduïda al català, i relat traduït al català), i el formulari per enviar les votacions. Simplement has de posar els teus preferits i enviar el document a una adreça de correu electrònic del premi.

V Premi Ictineu 2013, categoria “Millor conte escrit en Català”.

A continuació adjunto la relació dels relats amb els que participo i un enllaç on els podràs llegir. Si creus que algun d’aquests contes mereix lluitar per figurar a la final, et convido a votar-lo.
-“Alfa i Omega”, editorial Bubok, 2012.
-“El secret paorós de l’Eijafjöll”, publicat a la revista “Catarsi”, número 8.
-“Els devoradors de lletres”, publicat a la revista “La Lluna en un Cove”, número 39.
-“Holocaust, la utopia de Frenken Jonhsen”, publicat a la revista “Catarsi”, número 8.
-“Horror al túnel de La Mànega”, publicat a la revista “La Lluna en un Cove”, número 38.

dissabte, 18 de maig del 2013

> Conseqüències dels plaers inesperats d'una tarda de pluja.

Cada acció té la seva conseqüència, i pel que sembla, alguns posts també comporten efectes i implicacions.
Aquest que estàs descobrint en aquests instants, és la seqüela del publicat el passat 27 d'abril sota el títol “plaers inesperats d'una tarda de pluja”. Si no el vas llegir, potser no cal que continuïs amb la lectura d'aquest, però potser voldràs saber de que coi estic parlant. Si és així, només tens que accionar la rodeta del teu ratolí com si es tractés d'una màquina del temps i retrocedir un parell de post a la pantalla del teu dispositiu.
Ara si, ja estàs situat. Ja puc continuar.
Doncs el manuscrit original ja va ser entregat i com no podia ser d'altra manera, va arribar al seu destí per mitjà del correu postal (fer-ho d'altre forma hagués trencat l'encant i el sentit de tot plegat).
Feina feta, assumpte tancat, passo pàgina i a continuar treballant... o això pensava. Divendres passat, i en el marc del “Gutter Fest” (la fira d'autoedició de Barcelona), dos dels responsables de la revista en qüestió m'aborden. Un em parla de la personalitat dislocada que amaguen aquells fulls de lletra canviant, del garbuix de tipografies que deixen entreveure més d'una personalitat amagada sota la careta que utilitzo com a màscara. L'altre, en to pedagògic i paternal, em fa saber que ha llegit el post i que això no pot quedar així. M'instrueix sobre que cal fer. En prenc nota mental, tal messies al cim de la muntanya esperant omplir les taules de pedra:
Haig de fer un post nou. En aquest ha de figurar una fotografia on apareixerà el text de l'anterior, escrit a mà. El post activarà un bucle espai-temporal deformador de la realitat on, tinta, paper i editor de text, es fondran en un tot, multiplicant línies d'acció divergents on jo escriuré posts sense sentit, fins a l'infinit.
Només tindré una oportunitat d'aturar aquesta bogeria. Afortunadament sembla que serà el proper mes de juny, quan es faci la presentació del primer número de la revista. Fins llavors espero estar-me el més lluny possible d'un ordinador, d'un llapis o d'un full de paper... però els ulls em pesen, un badall s'escola per la gola i...

Em va sacsejar un cop de vent amb la remor d'una música d'acordió de suro que em mormolava el nom de Laura a cau d'orella. Amb un sobresalt em vaig descobrir jaient al vell mig d'un camp de cendra pel que travessava una calçada de pedres més antigues que la primera albada. Pel camí s'apropava un carretó de fira empés per una atrotinada locomotora a vapor. Es va aturar al meu davant amb un xerric de metall i una explosió de fum que em va ennuegar. Amb els ulls encegats pel sutge vaig veure com descendia del comboi un primer personatge estrafolari. Em va venir a la memòria la imatge d'un dels mosqueters de Dumas, però el cavaller en qüestió en comptes de brandar un floret, arrencava acords d'un ukelele mentre assajava unes incongruents passes de ball de saló.
—Mikel —es va presentar, fent una graciosa reverència.
No sabia ben bé com actuar, quan de la vagoneta va sortir una silueta esprimatxada que caminava sobre unes xanques. Vestia mitges vermelles, una casaca de pingui i anava tocat amb un barret bonapartista.
—Danilo, et llegeixo la bona fortuna —em va dir, mentre anava a munt i avall agafant grapats de cendra que deixava caure sobre els nostres caps com si es tractés d'una pluja de purpurina.
L'últim d'ells muntava al damunt d'un monocicle i feia malabars amb somriures melàncolics.
—Em penso que sóc l'Ariel, si aquí no hi ha ningú més —va anunciar solemnement.
—Però qui sou? Que voleu? Que faig jo aquí? —vaig balbucejar.
Tots tres (i fins i tot el vent), es van aturar per deixar anar:
—“Abans, tot això era camp”.
Vaig sentir un sonor “PLOF” com una bombolla de sabó que esclata i tot es va desdibuixar tan ràpid, que el meu cap, ens uns segons, ho va oblidar.

diumenge, 5 de maig del 2013

> "El llegat de l'home de la piconadora".

“El llegat de l'home de la piconadora” és un microrelat creat per participar al concurs “ARC a la Ràdio 2012-13 – Pecats Capitals 7+1”. La convocatòria del mes de maig, que tanca el concurs, està dedicada al pecat de l'escriptura. Que vagi de gust ^_^

El llegat de l'home de la piconadora

En Dexter Morales sabia que era home mort. Els seus actes comportarien la ruïna de la seva família, l'internament del seu fill en un centre de reeducació i, a ell, l'exili en una de les colònies de càstig del Cinturó d'Andròmeda.
Mentre teclejava febrilment a la tauleta tàctil, pensava en la Juanita. La seva dona l'havia enxampat escrivint en aquella antigalla. La mirada de fastig i decepció que va veure reflectida als seus ulls l'acompanyaria fins a la tomba. A hores d'ara, la Juanita ja l'hauria delatat als Zeladors de la Moral.
En Dexter va amagar la tauleta en un bagul de les golfes. La lluminositat de la pantalla líquida encara es reflectia en el seu rostre mentre baixava al garatge. Un cop més, va pujar a la cabina de la Gertru, la piconadora aerodeslliçant de classe E i va engegar el motor de nitrogen líquid del vehicle de demolició.
En uns instants va deixar enrere l'extraradi i, a través dels cinturons de circumval•lació aeris, va accedir al centre de l'urbs planetària. Al seu davant, el colós que era la seu local dels Zeladors l'esperava. Tan sols havia de fer una cosa: estavellar la Gertru contra els generadors atòmics del complex de titani.

***

En Henry Morales detestava el seu pare, o això havia pensat tots aquells anys d'internament. Ara, un cop complida la pena imposada, l'Estat li permetia tornar a casa. S'estava a les golfes polsegoses, remenant entre antics records de família, quan va topar amb el petit dispositiu portàtil. En uns microns va llegir tot el que en Dexter havia deixat apuntat al processador de textos rudimentari. En Henry es va espantar. Si els Zeladors el sorprenien en possessió d'aquell artefacte el tornarien a tancar, i aquest cop tirarien la clau. En un rampell de pànic va pensar en destrossar l'aparell, en cremar-lo, però alguna cosa al seu interior es va remoure i, amb mans tremoloses, com un nadó que fa les primeres passes dubitatives, va començar a escriure la seva història.

Fi

Bases del concurs ARC a la Ràdio