La Pilar, del bloc Sala de lectura publica “Doble Sessió”. Podeu llegir el relat i escoltar l'àudio acompanyat d'una increïble fotografia cortesia de Núria flors, quadres i altres cosetes(Der Wald).
Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjaré de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores.
Doble Sessió
L'Abbott Livingston inquiet a la butaca, mirava alternativament al llenç gris de la pantalla i a la noia que s'asseia al costat menjant crispetes i xuclant sorollosament un refresc de cola. No li arribava la saliva a la gola, tenia la boca pastosa i li suaven les mans.
No sabia d'on havia tret l'empenta suficient per convidar-la a veure aquell film; incomprensiblement ella havia dit que sí, i ara els dos esperaven que apaguessin els llums donant pas als tràilers preceptius.
Tothom parlava d'aquella cinta. Feia mesos que desitjava anar a l'estrena i havia arribat el gran dia. Compliria el seu somni acompanyat de la Dorothy en la màgica sala del Palladium.
Per distreure's mirava amb detall la sumptuosa decoració de la sala. Es gratava el genoll inconscientment, com sempre feia quan estava neguitós, i el pensament va volar en el temps, retrocedint deu anys enrere.
- Mama, estimaves al pare?. El nen jugava distret amb el trencaclosques.
La dona el va mirar amb ulls plens d'amor. Era un noi molt perspicaç per la seva edat.
- El teu pare i jo ens estimàvem molt, Abbott. Mai ens separàvem.
- I doncs, perquè va marxar?. -Va dir sense alçar el cap.
La mare li va passar la mà pels cabells, despentinant-lo. - No va marxar. Es va morir. Si no estaria aquí amb nosaltres. - El nen feia que no, dispersant les peces.
- Mira, t'explicaré una història. Quan el pare i jo vam començar a sortir, no sentíem res d'especial l'un per l'altre. Una tarda em va convidar al cinema. Jo estava decidida a dir-li que seria l'últim cop, però no va anar així la cosa.
L'Abbott tornava a jugar, escoltant-la.
- A mida que la impossible historia d'amor de Madama Butterfly avançava, m'apropava més al teu pare, buscant-lo en la foscor, intuint el batec del seu cor. Sentia una mena de aleteig continuu a l'estomac que em feia pessigolles, una sensació de vertigen i de no tocar de peus a terra. Quan vam sortir del cinema sabia que sempre estaríem junts. Aquella nit et vam concebre. - I assenyalant la taca que tenia al genoll va dir: I per això tu tens aquesta papallona a la cama.
- Jo pensava que era Africa. - Va contestar el nen, capficat.
La mare va riure. - Vinga prou de jocs, és l'hora del bany.
L'Abbott va despertar dels seus records induït per la música dels altaveus. La Dorothy li va prémer la mà, amb complicitat. El mal de panxa es feia més agut i la picor al genoll s'intensificava sense pietat.
A la pantalla l'acció es succeïa i l'Abbott empitjorava. En el moment que l'alienígena besava a la doctora per acomiadar-se, no va aguantar més. Va córrer escales amunt fins als banys on va caure de genolls. Sentia arcades. Alguna cosa li pujava coll amunt obligant-lo a vomitar. De nou es va quedar sorprès. Davant seu aletejava un petit lepidòpter blau. Va tornar a vomitar. En van sortir un bon grapat i desprès encara més. De color llampants i vius, vibrant sota el llum dels fluorescents.
Abbott esbufegava, exhaust.
- Abbott! Estàs bé?. -La Dorothy entrava cridant, i es quedava bocabadada davant l'espectacle.
Les mirades dels dos nois es van creuar en aquell instant.
L'Abbott va comprendre llavors el que la seva mare mirava d'explicar-li quan era petit.
Mai és separaria de la Dorothy.
Només un pensament va enterbolir fugisserament la seva felicitat:
viuria el temps suficient per veure créixer el seu fill?.
Fi.
