dimarts, 27 d’abril del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 7.


La Mandy seu a les fosques davant la finestra de l'apartament. Li costa reprimir el dolor tot i la morfina d'en Brossman. Té diversos talls en braços i cames, una punxada de navalla travessant-li un costat, i la cremada d'una bala al turmell. Setze punts de sutura. La banyera a quedat tota tenyida de sang. Abans a dormit 6 hores. Els embenats son novament molls.
Menja mecànicament uns fideus amb gambes ajudant-se d'uns bastonets.
- Si vull sortir viva de la ciutat tindré que enfrontar-me amb en Wong.
- No tens una bona mà, nena. Sent una veueta al cap, semblant a la del Frankie.
Mira les dues maletes sota el llit. - Tinc que trobar ajuda. Peró qui? Murmura.
Veu pujar les ombres silencioses per les escales d'emergència. Son quatre. - Us esperava. Mentre obre una de les maletes, dedica un pensament fugaç a en Brossman. Si l'han trobada, ell ja diu ser mort.
Col·loca els carregadors de tambor en les dos metralladores Thompson. Les acarona amb complicitat durant uns segons.
De peu davant la finestra espera concentrada en silenci. El tacte fred de la petita Remington Derringer al lligacames la tranquil·litza.
- Endavant petits diables.
La Mandy acciona els gallets de “Serenata” i “Chooper”. L'habitació s'il·lumina amb fogonades blaves. Els casquets van caient sobre la moqueta. Soroll ensordidor. Un cos cau mort, travessant els vidres, un altre es precipita al buit. La Mandy recull la maleta, i d'una guitza obre la porta, escapant a la carrera.

Resum dels capítols anteriors.

Waylon Cash, surt pels antres de la ciutat a la recerca d'un indici que li ajudi a trobar els assassins d'en Pat jennings. La nit no acaba bé.




diumenge, 25 d’abril del 2010

Universos Paral·lels (conte d'escola). Pel bloc Relats Conjunts. (Drac del Parc Güell).




A continuació reproduiré la llegenda que explicaven cada any, l'Onze de Setembre, a les escoles d'un país independent i sobirà anomenat Catalunya.
Corria l'any 1714, quan els catalans, que recolzaven l'arxiduc Carles lluitaven durament contra les tropes de Felip Vè. La lluita era sagnant i desigual, i a Barcelona els invasors descarregaven el foc d'artilleria contra una ciutat que patia el setge des de feia mesos. La fam, la por, la traïció i la mort eren els veïns més coneguts d'aquesta ciutat, abans lluminosa i alegre.
Les tropes atacants redoblaven els esforços per acabar amb les últimes bosses de resistència i entrar triomfalment a la ciutat conquerida. La seva immediata intenció era acabar amb totes les institucions d'autogovern, i declarar el país, territori annexionat.
En una freda cela del monestir de Montserrat l'abat, desolat pel final tràgic que esperava al seu poble va clamar l'ajut dels campions de Catalunya. De les coves més profundes del massís va ressonar un bram que va fer tremolar les muntanyes, i s'alçà en vol l'últim drac d'estirp catalana, dirigint-se en ajut dels barcelonesos. Al mateix temps que això passava, els penya-segats de Montjuïc esclataven en una pluja de roca. A passos frenètics baixava la muntanya el mateix gegant del Pi, alliberat del seu son màgic.
Drac i gegant és van trobar en el precís instant que els defensors defallien, i gràcies als seus actes valerosos van aconseguir rebutjar l'enemic i restaurar la pau.
Molts anys van viure el gegant i el drac entre els ciutadans de Barcelona, fins que ja vells van voler tornar al seu descans. Els ciutadans agraïts, van decidir construir un jardí on poguessin reposar.
Aquest treball va ser encarregat a un brillant arquitecte, que va concebre el lloc, com un immens parc que mantindria viva la memòria dels dos herois. Un cop acabada l'obra, el drac es va posar a l'escalinata d'entrada, i es va fondre amb la resta de peces de trencadís, vigilant l'entrada.
El gegant és va dirigir a la sala de les Cent Columnes, i un cop quiet és va convertir eu un dels bells pilars.
Des d'aquell dia descansen en silenci en el conjunt arquitectònic, però amb la promesa de que tornaran, si un cop més, el país corre perill.


Us deixo l'enllaç, amb els relats dels participants:Relats Conjunts




diumenge, 18 d’abril del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 6.


Waylon deambulava tapat amb la gavardina, pels carrers principals. Els llums de neó dels locals de moda desfilaven sobre el seu cap. El “Roxy”, “Copacabana”, “Flamingo's”, en tots s'aturava per repartir uns dòlars o amenaces entre els seus contactes. Desprès van venir locals més problemàtics, com el “Dices” o el “Lips”. La nit s'esmunyia en un núvol d'alcohol, sirenes i cotxes que es perdien en la foscor. Es va encaminar cap “Chinatown”. Poca informació va poder treure dels antres d'opi, bordells i soterranis on es jugava al poker. El barri xinès era un mon hermètic, ple de secrets. La vida d'un home allí no valia gaire. Va esbrinar que Jennings havia topat amb quelcom massa gran. S'havia ficat en els assumptes d'un peix massa gros i l'havien tret de circulació.
A les quatre de la matinada la Mae Lin, va rebre una trucada d'en Waylon. Va tenir que anar a recollir-lo al General Hospital. Uns pinxos li havien clavat una bona pallissa. Quan ella va arribar, ja se li havia passat gran part de la borratxera, però estava fet un nyap.
- Demà tindràs una bonica cara, rei.
- Hola princesa. Va somriure, però el talls, deformaven la cara en una ganyota. - Només són unes costelles trencades, unes hores dormint i demà estaré com nou. El va tenir que ajudar a posar-se dret.
- Nano, aquesta nit no hem serviràs per gaire.
- Done'm uns minuts princesa.
Quan el va asseure al cotxe, ja dormia.

Resum dels capítols anteriors.
La Mandy Clark, assassina a sou, arriba a la consulta del Dr. Brossman, aquest li cura les ferides causades pels sicaris de Michael Wong.




dissabte, 17 d’abril del 2010

> Ho fem pels peixos. 156è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau




- De quants homes disposes, Sharif?.
- Amb els meus cosins, el Hassan i l'Ali, som nou, i dues llanxes.
- El Hassan i l'Ali son uns marrecs. No pots donar-lis armes.
- D'acord, però s'han d'espavilar. Cada dia hem donen la tabarra. Volen venir amb nosaltres.
En Samuel, assenteix, seriós. Aquí tothom es juga la vida. És això, o morir aixafat per la fam i la injustícia.
-Anem, hem interceptat comunicacions de radio d'un tonyinaire gallec. Sharif fa cara de no saber d'on li parla. - Si home, son espanyols. Hem d'anar amb compte, he sentit que porten militars a bord i armes per defensar-se.
- Samuel, un dia ens penjaran pel que fem.
Samuel el mira, els colors li pugen a la cara. -Saps que vénen aquí, perquè han buidat els seus mars. S'han cruspit tots els seus peixos. I ara vénen i espolien les nostres aigües.
- Tu saps tan bé com jo que no fem aquesta feina per salvar els nostres peixos.
- Ja, però vist així, li dona un aire romàntic. Els dos homes abraçats, Kalasnikov a l'espatlla, corren cap les llanxes rient i cridant,“ho fem pels peixos, ho fem pels peixos”.

Aquest és el relat amb que participo en el 156è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 200 paraules i continuar la narració de la foto de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els relats dels participants:Participants




divendres, 16 d’abril del 2010

> L'últim turó. Joc de LLetres de Sant Jordi.


- Richard, prepara els teus homes.
- A les seves ordres, tinent Adams.
Tres setmanes sota el fang i la pluja. Desenes de morts pel foc d'artilleria. Tot, per aconseguir arravatar-li la posició al comandant Taylor Brooks. El turó de watership. La nostra tomba. On eren els maleits relleus confederats?.

El bloc TUMATEIX LLIBRES, propossa un concurs per Sant Jordi, en aquesta adreça teniu les condicions del concurs:Jocs de LLetres. Sant Jordi
Podeu veure els relats a concurs en l'adreça:Joc de LLetres. Relats Sant Jordi




dimarts, 13 d’abril del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 5.


La consulta del Doctor Brossman, ocupa uns baixos humits d'un edifici desgavellat. La placa de la porta informa, Alex Brossman. Dentista. Veterinari.
Segons els rumors, el Dr. Brossman va fugir d'Europa, degut a un fosc assumpte, que li impedeix exercir la medicina. És un vell amic de la Mandy.
La Mandy te els ulls clavats en un llum del sostre. S'espera, estirada sobre la freda taula d'acer. Es serveix un altre got de ginebra. La cremor de la beguda la reconforta. Ha aconseguit arribar més per sort, que per altre cosa. Aparta automàticament la imatge del cap d'en Frankie rodant fins els seus peus. Ja tindrà temps per això si s'ensurt. Ara sap que no te on amagar-se. Els sicaris del maleit Wong, no permetran que surti de la ciutat amb vida. No podrà fiar-se ni de la seva ombra.
- “Doc”, ja està preparat? O espera que caigui rodona, bevent aquesta porqueria.
El doctor s'acosta, enfundat en una bata, el poc cabell que li queda regirat, agulla quirúrgica i fil a la mà. Sembla que acabi de sortir del llit. Estudia les ferides detingudament, amb preocupació. - Uns talls força lletjos. Mandy, estimada. Qui t'ha fet això?. Et podies haver dessagnat.
Mandy recorda els trets i les ganivetades. En va matar dos, segur. Tres més van quedar greument ferits. Ella va pagar un bon preu, però encara esta viva. Almenys aquesta nit.
- “Doc”, per feina. Somriu tranquil·lament. - Tindria que haver vist com van quedar ells.

Resum dels capítols anteriors.
Waylon Cash beu, mentre segueix l'actuació de la Mae Lin al “Dragon Lady”. Només pensa en venjar la mort del seu soci.




diumenge, 11 d’abril del 2010

>> Presentació de "Totes les Sortides Dignes".





Presentació virtual de “Totes les Sortides Dignes”, editat per Editorial Petròpolis.
Recull de poemes de diversos autors, impulsat per JM Tibau. Jo participo amb “Bala”. Esteu totes/tots convidades/convidats.
Dimarts 13 d'Abril a les 20:00h a http://www.petropolis.cat
Us deixo l'enllaç:Totes Les Sortides Dignes




dimarts, 6 d’abril del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 4.



Assegut en una de les petites taules del “Dragon Lady”, Waylon fumava una cigarreta darrera l'altre, apurant l'ampolla de bourbon que tenia davant. Cada cop que omplia el petit got, l'aixecava en alt. - Per tu, Pat. I el tirava coll avall d'un sol glop. En un segon pla, seguia l'actuació de la Mae Lin, acompanyada com cada nit al piano pel Rick, l'amo del local. Interpretava“Misty” amb la mateixa tristesa que la gran Ella Fitgerald. Aquesta nit era més dolorós. Tot i que la cara d'en Waylon era una mascara de cera, els ulls vidriosos traicionaven la aparent calma.
La Mae es va asseure al seu costat. Tenia un descans de 10 minuts. No va tocar la copa de xampany francès de la taula. Preciosa amb el seu vestit de setí blau i flors brodades de cirerer, amb un tall lateral. Els harmoniosos trets orientals de la Mae, l'escrutaven.
- Rei, que fas aquí encara?. Li va passar la mà, entre els cabells, revoltant-li. - No et torturis més. La Mae va fer una llarga pipada del broquet de marfil, on fumava els seus cigars.
- Avui li diré al Rick que surto abans i passaré per casa a fer-te companyia. Demà és l'enterrament. Tens que descansar.
- Els trobaré Mae, encara que sigui l'últim que faci en la meva fastigosa vida, trobaré als que van matar en Pat i acabaré amb ells.
- Ho sé rei, ho sé. La Mae el va mirar entristida, mentre marxava.

Resum dels capítols anteriors.

Desprès de matar en Pat Jennings, la Mandy Clark es reuneix amb el temut Michael Wong. Mandy pensa que està en pau amb Wong i que li tornarà el Frank, la seva parella, i podran marxar junts, però és traicionada.




dissabte, 3 d’abril del 2010

> Ansietat.


Segueixo plantat davant la màquina. El soroll mecànic de les planxes metàl·liques en moviment rítmic i constant m'absorbeixen. Les monedes apilades una sobre l'altre formen edificis surrealistes, a punt de caure. Amuntegades en equilibri impossible, és resisteixen a lliscar per la cataracta, fins la meva butxaca. Potser la propera moneda que introdueixi per la ranura. Estic convençut que cauran.
Ben mirat aquest joc és el resum de la meva vida. Sempre a prop del precipici, a punt de llançar-me al buit. Rebent empentes i cops, aguantant, mirant de escapolir-me, fintant per esquivar la caiguda. Passant de puntetes si cal, mirant de no molestar. No aixequis la veu. No et facis notar. Passa de llarg, ni se t'acudeixi mirar.
Calla, estúpid. Ja ni ha prou. Concentrat en el moviment acompassat de les monedes. És com una marea. Unes poques cauen al següent nivell inferior. Vertigen. És un senyal. Una petita victòria.




divendres, 2 d’abril del 2010

> Un lloc equivocat.


Al Pearl Rock Club, encara havia poca clientela a aquelles hores de la nit. En una hora, tota aquella tranquil·litat només seria un record fugaç en la ment de la Lara i el Frankie, mentre despatxaven cerveses, i copes fins l'extenuació.
De moment tenien temps per conversar amb la parella que es prenia unes cerveses, asseguts a la barra. A l'altre punta de la mateixa, dos gòtics parlaven en veu baixa i posat seriós, agafats a la seva ampolla. En una de les taules, dues parelles italianes de vacances, bevien els seus Martinis blancs i fumaven els seus cigarrets lights d'importació.
El Pearl Rock Club, feia deu anys que funcionava a les a fores del poble. Quan la Lara i el Frankie el van agafar només era un antre fosc i brut amb ferum a pixats. Els clients eren jubilats o parats que anaven a gastar els pocs dòlars del subsidi en whisky barat. Desprès de molt esforç i treball s'havia convertit en un bar respectat per la comunitat rockera dels voltants, i els divendres i dissabtes per la nit, l'aparcament a l'aire lliure estava saturat de furgonetes Ford de les granges properes, lluents Harleys customitzades, i destarotats utilitaris japonesos de joves universitaris
Moltes nits punxaven música els mateixos clients, i de tant en tant s'improvisaven concerts acústics.
El divertit i estrany, “Notes de cuina de Leonardo Da Vinci”, era el tema de conversa en aquells moments entre els amos del bar i la parella coberta de tatuatges. Pels altaveus sonaven les denses i atmosfèriques composicions del power trio, Midnight Zombie Alligator, banda local de “doom”, en la que en Frankie havia militat en els seus inicis.
La doble porta oscil·lant del bar es va obrir, deixant pas a dos individus esprimatxats i de semblant tèrbol. La Lara i el Frankie, van intercanviar una mirada còmplice d'alerta. Problemes potencials. La llarga experiència darrera la barra lis conferia un sisè sentit, que els avisava quan podien sortir complicacions.
Els dos paios van demanar combinats de cola i whisky. Quan la Lara els servia, s'adonà de les cares suades i les pupil·les dilatades. Lis cobrava a l'acte la consumició. Tenien problemes per trobar els diners, buscant en les butxaques i parlaven de manera pausada i inconnexa. Van deixar la barra per fer un billar. La Lara va tornar a la conversa. En Frankie i la parella parlaven de musica bluegrass i de gats.
El més baix dels dos ionquis, molt prim i rapat estava de nou a la barra, amb el seu company més alt, i barba descuidada de dies. A l'apropar-se va tirar deliberadament el contingut del got sobre la barra. Es va quedar mirant l'escena estúpidament, intentant mantenir-se dret. La Lara va començar a eixugar la beguda que regalimava. El senyal d'alerta al seu cap estava en nivell deu. El Frankie també ho veia. Ara anava a per la baieta.
Van començar a reclamar insistentment una nova consumició gratuïta amb amenaces velades. La Lara i el Frankie, s'hi negaven al xantatge, convidant-los a marxar.
De cop, el que havia vessat la beguda, va agafar el got del seu company, i el va llançar contra la filera d'ampolles alineades darrera la barra. Una pluja de de vidres, coca-cola i whisky va caure sobre el Frankie, immutable, i la parella asseguda a la barra. La Lara, va pujar d'un salt sobre la barra i va caure sobre el ionqui espitjant-lo. Aquest sorprès de la seva reacció, intentava treure's la noia del damunt. La parella de la barra intentava separar la Lara del ionqui fora de si. Aquest va agafar una ampolla i la va estimbar contra el sortidor de cervesa, sense aconseguir impactar en el Frankie, que amb veu glaçada els deia que marxessin del seu local. Els gòtics i les parelles italianes, assistien muts a la bronca. Un noi que obria les portes en aquell moment, va fer un rictus de terror, i va sortir corrents cap el carrer.
A empentes van poder fer-los fora, el ionqui boig encara va tenir ocasió de colpejar covardament, l'orella de la Lara.
El Frankie, va endinsar-se al magatzem i en va sortir amb uns farcells embolicats amb draps, va travessar tot el bar en silenci. A la porta li va donar un d'aquells farcells a la Lara.
- Vigileu-me la barra. Només seran uns minuts. La Lara i el Frankie van sortir a la foscor, amb posat decidit.
Els minuts van ser finalment prop de mitja hora. Els gòtics i les parelles italianes van aprofitar per marxar. Van entrar nous clients, i la parella dels tatuatges els van atendre com van poder. Quan van tornar, la Lara i el Frankie portaven algun tall i signes d'esgarrapades a la cara. Els paquets que duien embolicats en draps estaven tacats d'un liquid fosc i vermellós. Ningú va fer preguntes.
- Algú te sed? Senyors la casa paga una ronda. Un somriure ferotge es dibuixava a les seves cares.

El Pearl Rock Club, és un bar respectat pels seus clients. Situat a les afores del poble, al costat de la interestatal, bordejant l'immens desert. El desert guarda els seus secrets. Si un dia hi passeu a prop no dubteu d'entrar-hi. La Lara i el Frankie us atendran amb un somriure i us serviran una cervesa glaçada per treure-us la sorra del d'amunt. Es un bar tranquil i posen bona música. La clientela son bona gent i no donen problemes. Però si aneu buscant raons, haureu entrat en el lloc equivocat.


Qualsevol semblança en els fets relatats, situacions, noms i llocs amb la realitat, és pura coincidència ........ o no?
Dedicat a la Laura i el Frank, del bar La Perla. ^_^