dimecres, 24 de febrer del 2010

>> PRODUCTE DEL NOSTRE TEMPS. (Publicat al bloc 365 Contes).

 


Avui al bloc “365 contes”, publiquen un relat meu, “ PRODUCTE DEL NOSTRE TEMPS”,relat amb mala llet i espero força sentit de l'humor, amb final gratificant. Com sempre el conte està il·lustrat per un dibuix original d’en Jaume Vilalta Casas, al qual dono les gràcies, pel seu magnífic treball. Us deixo l’enllaç, per si voleu fer un cop d’ull. 





diumenge, 14 de febrer del 2010

> “Ells”. Pel bloc "Relats Conjunts" - La nit estelada.


"Ells"
Contemplo el cel nocturn poblat pels meus estimats estels, esperant que “Ells” arribin. Es qüestió de temps. Poc temps em temo. Un cop han acabat amb els grans nuclis urbans, ara es dediquen a les petites ciutats, i per fi als pobles com el meu. No hi ha escapatòria.
De petit em descobria contemplant de nit, l'infinit cel, amb tot els seus punts distants de llum. Sovint d'adolescent, al tornar dels assajos del grup de teatre, m'asseia en un banc, bevent un refresc, esperant un senyal, només per a mi. Pensava – no pot ser possible que estiguem sols a l'univers. Allí fora per força hi ha vida. Només han de buscar-nos. Un dia o un altre ens trobaran, en aquesta infinita foscor.
Ràpidament em vaig aficionar a les revistes d'ufologia. Vaig perdre l'interès, quan vaig descobrir els llibres d'Asimov. Aquests van ser substituïts pels de Carl Sagan. Als anys 90, vaig seguir entusiasmat les teories de les lleis que governen l'univers, d'Estephen Hawking. Desprès va venir la certesa de que Mart, conserva grans quantitats d'aigua i es va tornar al discurs de portar de nou, l'home a la lluna.
Mentre passaven els anys, intentava adaptar-me a una vida que trobava buida. Treballava en una empresa de missatgeria, per subsistir, i per les nits seguia les evolucions que em mostrava el meu telescopi, i les connexions per la xarxa amb altres estudiosos dels secrets de l'univers.
Les meves relacions personals sempre van ser un desastre. Intentava guanyar per a la meva causa, les xicotes amb qui sortia. Totes fugien espantades. Primer va ser la presidenta del club de fans de Star Trek Catalunya, més tard l'astròloga (aquesta pensava que hem duraria més, però va marxar amb un visionari, que descobria conspiracions del govern en les caixes de cereals). La presentadora del temps, del canal televisiu local, va desaparèixer un dia del seu apartament i de la feina. Vaig pensar que l'havien segrestat, però vaig rebre una trucada, informant-me que havia canviat de ciutat i no la busqués. L'última, l'astrònoma, al poc temps, em va posar una demanda d'allunyament.
Reconec que jo n'era el culpable. Vaig deixar la ciutat per venir al poble. Almenys aquí podia veure com cal, la nit estelada, sense contaminació lumínica. Poc a poc em vaig anar refent i asserenat.
Llavors, quan menys ho esperava, el gran dia va arribar. El gran esdeveniment, que faria que la humanitat avancés d'una vegada per totes, deixant enrere la barbàrie, la guerra i les desigualtats. “Ells” estaven entre nosaltres. Éssers superiors vinguts d'un planeta llunyà, per portar-nos a un nou començament, una segona oportunitat.
Com a depredadors, i conqueridors sense escrúpols que som, no teníem que haver posats tantes esperances en ells. Ens vam adonar, en el que es tarda en volatilitzar unes quantes ciutats. Per ells, molt poc temps, us ho asseguro!. En pocs dies, la nostra raça orgullosa i estúpida, reduïda a la condició d'esclaus, d'uns amos implacables. Obligats a treballar en la construcció de grans complexos industrials del quals ignoràvem l'us i la finalitat. Aviat ho vam esbrinar. Havien vingut per convertir-nos en hamburgueses. El planeta era el seu vedat de caça i restaurant a l'hora. Ni els nostres ridículs recursos, pels quals, tantes guerres havíem començat, els importaven. Devíem resultar-los especialment saborosos per fer un viatge tant llarg, però ben mirat, potser per a ells només era com una passejada de diumenge.
Observo, potser per ultim cop, aquest cel nocturn que de petit em va captivar amb meravelloses promeses, i que ens ha portat un final que nosaltres destinàvem als nostres porcs, vedells i vaques.
Potser ara ells s'en riuen de la nostra sort. Qui sap si menjaran herba eternament, sobre les nostres ossamentes.




Us deixo l'enllaç, amb els relats dels participants:
La Nit Estelada

> El Darrer Vals. 147è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau.


El darrer vals.
Desprès de 35 anys de feina, sembla que em jubilen. Les noves companyes, més altes, més ecològiques i més econòmiques, han arribat per donar-me el relleu. Només trobaré a faltar els balls de les nits d'estiu.
Quan era jove i arrogant, em molestava que cada nit al començar el meu torn, s'ajuntessin al meu voltant, totes aquelles papallones. Les sentia xafardejar, amb el seu brunzit molest, aletejant en cercles. Un dia però, uns marrecs, em van trencar un tros de globus, amb una pedra. Podia ignorar les pixades dels gossos, i els xiclets enganxats, però allò no.
En tot cas va arribar la nit, i amb ella les papallones. Vaig pensar que cridaria. Les molt mal educades, van entrar per l'escletxa, apropant-se a la bombeta, que les encegava. Entre elles, es va fer el silenci, embadalides per aquell sol magnetitzant. Vaig contenir la respiració. Llavors es va produir un fet sorprenent. Una meravellosa música va comença a sonar, i les papallones, en parelles, saludant-se amb una reverencia, començaren un majestuós vals, girant i girant, al voltant de la llum. Vaig plorar, fins que van marxar, de matinada. Aquella, va ser la primera de moltes nits de valsos. No sé on ballaran les meves amigues, quan em treguin l'ancoratge que m'uneix a aquest racó del parc, i quan el cordó que m'uneix a l'entramat elèctric de la ciutat, sigui tallat. L'hivern es llarg, no crec que arribi a la primera nit d'estiu. Desitjo que em fonguin, i tot s'acabi ràpid.





Aquest és el relat amb que participo en el 147è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 250 paraules i estar relacionat amb la fotografia de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els relats dels participants:147è Joc Literari

dissabte, 6 de febrer del 2010

> El Declivi d'un llonguet català. (Octubre 2009).



L’arribada d’aquella francesa esprimatxada, la Baguette, suposà la meva perdició.
Fins llavors, jo havia estat el “rei de la festa”, amb la meva aparença consistent però tendre, un solc a la testa arrodonida, una ganivetada que em donava un aire de taverna. Ningú es resistia.

Recordo els meus flirtejos amb Barreta de Viena i Coca de Sucre, i com jo, i els meus camarades de gresca, en Pa de Pessic, Coca de Recapte, Pa de Pagès i Barra de Mig, campàvem a la nostra.

Algun cop ens les vam tenir amb el fatxenda d’en Pa de Motlle i els seus vents de senyor anglès, però bé, també respectàvem els nostres grans, Roscó de Reis, Bastó de Pa i tota la família Carquinyolis.

Però, va arribar ella, i vaig quedar arraconat, oblidat, sense pensió ni reconeixement. Ara espero florit i revingut en un cabàs, intentant discernir el significat del mot “globalització”.

Dedicat al Jaume Vilalta.
Dibuix cedit per Jaume Vilalta (30-11-09)


enllaç al post de l'Assumpta
Post original publicat 26/10/09, actualitzat per agermanó amb el post de l'Assumpta

>> Històries Poc Naturals. "L'Horror de Sierra Madre". (Final)


Publicada la setena i última part de “L'Horror de Sierra Madre”, al bloc “Històries Poc Naturals”. Relats insòlits i de terror, escrits a quatre mans, i actualitzacions setmanals.


Històries Poc Naturals

> Niña del Carmen. (L'Horror de Sierra Madre)

A finals de 1962, en plena guerra Freda, la crisi dels míssils entre la Unió Soviètica i els Estats Units, va propiciar que el descobriment d'un antic galió espanyol enfonsat en aigües territorials cubanes, i el contingut que es va recuperar per part del nou govern revolucionari, no sortís a llum publica. Els tresors rescatats, van finançar durant anys el govern de Castro, però de les seves bodegues van recuperar-se més secrets oblidats.

A començaments del segle XVI, el galió de vuitanta rems, “Niña del Carmen”, comandat pel capità Diego Doraña, Duc de Moreto, i amb Alvaro de Escobar com a pilot major, va salpar del port de Veracruz, amb destí a Sevilla, amb la seva càrrega d'or, gemmes, esclaus, i cacau, amb una dotació de cent vuitanta homes entre mariners i soldats i tres frares franciscans.
El galió devia reunir-se al port de Cuba, amb la resta de la flota pel viatge de tornada a Espanya, però abans d'arribar, va ser enfonsat per un buc holandes. Durant cinc segles, va romandre oblidat, sota les aigües caribenyes del Golf de Mèxic.

Als anys setanta, el govern cubà entregà a l'historiador Alejandro Santos Carballo, una capsa de plom que contenia un misteriós manuscrit, per tal d'estudiar-lo. La capsa, hermèticament tancada, fou extreta d'una cambra oculta, sota el castell de proa del galió, juntament amb altres metalls preciosos. Santos Carballo, deduí que aquell tresor amagat pertanyia al anomenat “cinquè real”, impostos i enviaments particulars, no declarats en l'inventari oficial de la Companyia d'Índies.

El manuscrit, segons va transcriure, era un dietari detallat de fra Joaquim de Basportella, en els seus viatges, fundant noves missions. El primer terç del llibre eren simples anotacions d'inventari: materials, despeses, i poblacions per on havia passat. Després el text es convertia en una acurada, però sinistre descripció de la trobada de la seva expedició amb un poblat indígena perdut, de les muntanyes de Sierra Madre. Com era normal van esclavitzar a la població, i molts van ser elegits per treballar en la construcció de la nova missió. L'enclavament escollit, justament va ser el lloc on els avantpassats d'aquests, havien idolatrat antics déus i profanat la terra amb la sang dels sacrificis. Segons Basportella, durant les excavacions van trobar un altar pagà on s'invocava a una raça perduda en les profunditats de la terra, meitat homes meitat rosegadors. Aquests déus eren cridats quan els indígenes entraven en guerra o patien invasions, i mitjançant l'oferiment de sacrificis s'asseguraven de tenir-los com a protectors. Aquests éssers, dominaven estranyes besties, les quals foradaven el terra sota els peus dels enemics, enduent-se'ls a ciutats subterrànies on habitaven, que estaven cobertes d'or i diamants.
Els indis, sotmesos a tortura, no van voler treballar en l'enderrocament de l'altar, així que van ser executats, i reemplaçats per indis de tribus properes, que van aixecar la missió sobre la macabra cambra, segellant-la.

Es rumoreja que Santos Carballo es va endur el manuscrit a la tomba , però ningú a pogut localitzar-la fins ara.

*******************************





Rescato aquest text, que forma part del primer relat del bloc de contes de terror i ficció a quatre mans, “Històries Poc Naturals”, anomenat “L'Horror de Sierra Madre”.
“Niña del Carmen” només es pot trobar penjat al Facebook del mateix bloc, i per això ara, el reprodueixo aquí.
Aquest petit relat, no afecta a la trama principal descrita a “L'Horror de Sierra Madre”, més aviat dona una mica d'informació addicional sobre el mateix tema.


Facebook "Històries Poc Naturals"