dimecres, 28 de juliol del 2010

> Tànatos. (El meu relat per Sant Jordi 2010).


Per celebrar la decisió tan important aprovada avui al Parlament, actualitzo aquest post que vaig penjar a l'Abril coincidint amb Sant Jordi. ^_^








Tànatos, sagna per múltiples ferides que cobreixen el seu cos amb una capa de tinta vermella. Escumejant per la ràbia i el dolor, intenta recuperar forces. Respira amb dificultat, recolzat contra la barrera de fusta. Els seus turmentadors per fi li donen uns segons de descans. El public embogit per la sang, crida demanant que tornin a fustigar-lo. Una banda, fa sonar els instruments de forma histriònica, impedint-li pensar amb claredat.
Per uns segons recorda les paraules de la seva mare. - Seguiràs el destí del teu pare. Arribarà un dia en que serà necessari el teu sacrifici, perquè la nostra raça continuï visquen. Sempre ha sigut així, fill meu. Afronta-ho amb honor i valentia.
Però Tànatos, fill de Borni, no ha demanat mai de ser immolat i convertit en màrtir. Tot i les paraules de la mare que sempre va tenir present, res el va preparar per aquest final. Tot i així, no està vençut, i encara que intueix que quan més es resisteixi, més patirà, sap que abans de morir farà el necessari per presentar batalla.
Maleits dimonis. De moment el deixen, mentre retiren el cavall, esventrat per la força de les seves banyes. No ha sigut fàcil, travessar la dura protecció de l'equí, mentre el genet l'apunyalava sense compassió amb aquella llarga pica. No ha defallit. Per fi, el cavall ha caigut, sepultant al seu mortificador, amb el seu pes. El jou de bous que l'arrossega, el mira amb ulls tristos mentre marxen de l'arena. Un altre cop sol davant la mort. Les ferides les sap profundes, sent els músculs poderosos esgarrats, la carn esquinçada. Els ulls li bullen d'odi i venjança.
Al sortir a la carrera pel túnel fosc, s'ha trobat de sobte en una trampa, els ulls ferits per un sol despietat, unes figures hieràtiques, esperant-lo, la mort dibuixada al rostre. En altres condicions i d'un en un, els hagués fet front sense problemes. En aquella gàbia no te cap esperança. Desprès de marejar-lo en un ball foll, han començat a caure els fiblons afilats, clavats com arpons. Quin patiment i quin dolor. Quan no ha pogut esquivar el cinquè, a doblat el genoll per primera vegada. El morro ensorrat a la sorra, traient sang en una baba pastosa.
Ells tampoc han sortit ben parats. Un dels torturadors ha quedat empalat en una banya, destrossant-li la cuixa. L'han aconseguit retirar mentre altres el distreien i el punxaven. Ha tingut sort. L'hagués donat guitzes fins aixafar-lo.
Sona un to de clarí alt. El silenci es fa a la plaça.- Que prepareu ara, monstres abjectes?. No en teniu prou de tant patiment?. Una figura alta i empolainada s'apropa amb passes llargues. Comença altre cop una mena de ball que no comprenc. Ens movem en cercles, estudiant-nos. El meu oponent intenta distreure'm, mostrant-me una llarga peça de roba groga. Intueixo l'engany. Amaga quelcom darrera.
Arriba el moment. Carrego amb les últimes forces. El tinc davant, acoto el cap, envesteixo. Per uns instants penso que ho aconseguiré. Llavors, a l'últim moment, ell s'esmuny amb una cinta, i sento més que veig, l'acer entrant pel meu coll, enfonsant-se com si travessés mantega.
M'aturo, em roda el cap. Estic marejat. Sento la cridòria sense sentit del public que s'aixeca dels seients, victorejant amb els seus mocadors. Sento el gust a ferro de la sang que surt de nou per la boca. Trontollo. Les potes no m'aguanten. Caic a terra. Deixo caure el cap sobre la sorra. Algú s'apropa. Esbufego. Aixequen una mena d'espasa, acabada amb forma de creu. Venen a rematar-me. Que acabi aquest suplici innecessari, penso. Ja no sento ràbia, he fet el que he pogut. O, he seguit el seu joc cruel?
Miro de recordar l'olor de les pastures, del ramat, el vent de la tarda, les postes de sol al camp.
Sento un impacte al crani. Un espasme, perdo el control sobre el meu cos.
Veig el rostre del meu pare. Els ulls es tanquen, per fi.

Dedicat a la Núria.


La preciosa postal que acompanya aquest relat, és un estimat regal del bloc:scrap.cat

dimarts, 27 de juliol del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 8.


(Escut de La Gralla Negre)


Capítol 8 – Tornada a Reinac.

Magali, “La Gralla Negra”, marxava de tornada al castell de Reinac al front de cinquanta cavallers, tres-cents infants, i mig miler d'homes i dones d'intendència.
Al seu costat cavalcava Amadeu, fill de Pere Catalarra, el nou Senyor de Mermande. Amadeu ni tans sols s'havia acomiadat del seu pare, a qui culpava de la mort del seu oncle.

Havien sortit de Mermande, tot just Rostand va ser ajusticiat. L'amargura de veure decapitat l'home que l'havia defensat quan era una nena òrfena, la consumia. Rostand l'havia acollit, i desprès va lluitar en el seu nom per recuperar les terres i el castell de Reinac.

Magali no s'havia enfrontat amb Rostand per arrabassar-li un parell de pobles i terres de cultiu com Guifré l'Ós, o pensant que ell i Savina fossin els culpables de les morts continuades de serfs i bestiar, com el Senyor de Cormatulla. No. Ella era la més feble de tots els barons, si no obeïa a Cassien, moriria, i les seves terres serien confiscades.

Desitjava que Plasença, hagués escapat amb vida. Desprès de l'atac al castell, es van adonar de la seva fugida. El bisbe Renat oferia una suculenta recompensa. Guifré, que volia conservar el cap sobre el coll, va encapçalar una partida per trobar-la.

No havia sigut fàcil convèncer Cassien, què endur-se el fill de Pere com ostatge a Reinac, era la millor opció per assegur-se la fidelitat del pare. Però va aconseguir apartar el noi del niu d'escorpins, i assegurar-li la seva protecció fins que fos nombrat cavaller. Tanmateix fos suficient per reparar part del dany que havia causat a Rostand i la seva família.

Només quan Magali va divisar el resplendent castell d'alabastre de Reinac, i va travessar el pont de pedra cap l'illa sobre les fredes aigües del llac, va respirar tranquil·la.

Blasonament:

El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.

Escut de la Casa de Reinac:

Escut en losange. En camp d’or una banda ondada d’argent i d’atzur. Sobre el tot, una gralla rampant i essorant de sable. Membrada i becada d’argent.

Resum del capítol anterior:

Rostand, Senyor de Mermande, traït, i captiu al seu propi castell, coneix per boca dels seus vencedors la seva condemna a mort.




dimarts, 20 de juliol del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 7.



(Escut del bisbe Renat el Pietós).


Capítol 7 – Captiveri i sentència.
Rostand, encadenat de mans i peus, jeia sobre una pila de palla bruta, en un racó de la humida masmorra. No sabia quants dies portava tancat. Dormia i menjava de forma automàtica, enfebrat. El trau al cap era un suplici, tot i que li havien guarit la ferida. Mirava al buit, pensant que se n'havia fet dels seus, i del castell. Per molt que amenacés o supliqués, cap dels carcellers, li donava cap informació.

- Rostand, era l'única sortida. Ens abocaves a la mort i la deshonra. No podíem lluitar contra el Rei i els clergues-. S'havia justificat el seu germà, avergonyit.
Havia traïció més abjecte, per tal d'aconseguir Mermande?. Aquest era el premi que Cassien regalava al seu germà. Governaria Mermande, com una titella complaent.

Acceptava que els Barons, s'hagessin alineat amb Cassien, per por de perdre les terres o per superstició. Però el seu germà?. Volia viure per clavar una espasa esmolada en el ventre d'en Pere.

Algú s'apropava. La llum de les torxes feien recular la foscor de la cel·la.
Un soldats escortaven Cassien de Rens, l'home amb el que havia lluitat en cent batalles pels drets reials d'en Roderic. L'acompanyava el bisbe Renat.

- Sento trobar-vos en aquestes condicions. Us tracten bé? -. El to de Cassien no denotava ironia. Cassien i Rostand s'admiraven mútuament.
- Bé, vell amic. Peró estaria millor sense aquestes cadenes i amb una espasa a les mans.
- Deixeu-vos de bravates, Rostand. Hem vingut per anunciar-vos que demà sereu executat. Voleu penedir-vos del vostres pecats, abans d'anar a l'infern? -. Va etzibar el clergue.

Rostand comprengué que no tornaria a veure a Plasença, ni a Savina, ni el seu fill no nascut. No podria matar a son germà.
- Un dia, pagareu pels vostres actes -. Rostand plorava d'amargura.

Blasonament:

El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.

Escut del bisbe Renat el Pietós:


En camp d’or una creu estreta de sable. L’escut timbrat amb un capel de sinople amb cordons i sis borles també de sinople en tres ordres.

Resum del capítol anterior:
Savina Catalarra fuig de Mermande, per parir el fill de Rostand a Nür, el castell de la seva germana Marina. Al bosc el seu seguici és atacat pel monjo Peix Podent, i cau presonera.




dissabte, 17 de juliol del 2010

> Damien. 169è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau.



DAMIEN

Juguen i riuen tots junts. No els necessito. Ells no em volen al seu costat, els espanto. Sé que sóc diferent. Sóc el llop entre les ovelles.
La tata Blücher m'ho recorda sempre, - t'envegen, ets especial, ho intueixen, i per això t'odien, no te'n refiïs mai.
Encara que, invariablement les vegades que hi jugo, tot acaba amb algun accident, i plors.
Més d'un cop la mare d'un d'aquests mocosos m'ha aixecat la mà o ha volgut fer-me fora del parc. La presencia de Rudolf, l'inseparable mastí negre, i la tata Blücher sempre els ha dissuadit.

-Damien, Damien, hem de marxar -. El senyor Polanski, el xòfer, em crida des de el Lincoln blindat.
Aquesta tarda anem a l'hotel Dakota, al costat est de Central Park. La tata Blücher m'ha dit que avui serà un gran dia. Avui coneixeré al meu pare.

Aquest és el relat amb que participo en el 169è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat tenia que estar inspirat en la foto de l'encapçalament.Us deixo l’enllaç amb els participants:169è Joc Literari




dimarts, 13 de juliol del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 6.


Capítol 6 – Parany al bosc.

Savina Catalarra intentava descansar a la llitera instal·lada dins el carruatge. Tot i les pocions que prenia per evitar els dolors de l'embaràs, patia per cada sotragada i pedra del camí. Sí, seria un nen, un hereu per Rostand. Faltava poc pel part, setmanes, potser menys. Un dia més de viatge i arribaria al castell de Nür, on Marina la seva germana l'esperava.

No volia abandonar Mermande, però Rostand tenia raó. El nen estaria més segur lluny d'ell. Rostand s'havia enemistat amb el Rei i el clergat al casar-se amb ella i abraçar la seva religió. El seu amor podia ben bé ser la seva perdició.
Savina havia accedit de bon grat a ser la seva segona muller. S'havia enamorat d'ell quan alliberà la seva família dels homes de Martí “El Magre”, que els retenien com ostatges. Els Penafreda jugaven amb les seves vides.

Semblava que havia passat una eternitat, però només feia un any que vivia a Mermande. Al principi havia temut que Plasença la rebutgés, però es van fer amigues, i Savina l'estimava com si fos filla seva.

- Ens ataquen, protegiu a Dama Savina! -. El crit la va treure de les seves cabòries. El terror és va apoderar d'ella. - No, no, això no. Estàvem tan aprop -pensava. Savina mirava per la finestreta apartant les cortines. - Soldats de Roderic!.
Una fletxa es va clavar a la porta obligant-la a apartar-se. La seva guàrdia reculava sota l'empenta dels homes a cavall i les fletxes disparades des de el bosc.

- Deposeu les armes. Ens rendim -. Savina volia protegir el seu fill.
Un monjo de rostre maligne va avançar fins Savina amb gest triomfant.
- Per fi bruixa, sou meva. Respondreu de tots els vostres actes contra natura davant la justícia de Déu-. Peix Podent la va fer emmanillar.

Resum del capítol anterior.
Plasença, el Pare Simó, el joglar Misericòrdia i un soldat escapen de Mermande per un passadís secret, i marxen en barca per les aigües del riu Bergantó, fugint de la matança i el saqueix.




dimarts, 6 de juliol del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 5.


Capítol 5 – Fugida de Mermande.

Plasença, Misericòrdia, el pare Simó, i un soldat malferit, fugien pel fètid túnel, que segons el pare Simó els duria fins el riu Bergantó.
Les torxes cremaven les teranyines que trobaven al seu pas.
Sense l'ajut del pare Simó ja estarien tots morts. Va ser ell qui els va guiar fins el passatge secret, quan estaven arraconats pels homes de La Gralla. - “Deu cops siguis maleïda, Magali de Reinac”.
Ja no sentien els sorolls de la matança, ni els crits del ferits. -”Pare, com han entrat al castell els enemics?”-. Plasença, s'obligava a caminar, no podia defallir davant els seus homes. Tenia que evitar ser capturada.

Encara ressonaven al seu cap els tristos versos del cavaller Bernat, que Misericòrdia, el joglar, interpretava acompanyat del llaüt, unes hores abans, sota la porta adovellada que donava a llevant, i que tenia l'encàrrec de protegir.

“... Bernat, malcarat,
la joia més preuada has trencat,
sigui el teu nom maleit,
per tots els temps,
en ports i camins ...”

I de sobte, els crits d'alerta. Els enemics entraven a sang i foc dins les muralles.

Plasença va topar amb el pare Simó dins el passadís costerut. S'havia aturat. Estaven davant una porta amb rastell. Podia sentir el soroll de l'aigua més enllà. Simó va recitar en veu baixa una fosca lletania mentre descansava una mà sobre una pedra que desprenia una estranya fosforescència. El rastell començà a pujar amb sorollós fregadís de pedra i metall.

Una barca es gronxava, amarrada entre el fullatge espès, en un revolt del Bergantó. Van pujar espitjant l'embarcació fins que la corrent l'arrossegà. Plasença, amb llàgrimes als ulls mirava com el foc consumia la porta de les muralles i sortia per diverses finestres del castell, mentre les aigües fredes i revoltes l'allunyaven del seu pare.

Resum del capítol anterior.
El mercenari Bulywyf Trencalòs, aconsegueix entrar al castell de Mermande amb els seus homes, i obrir les portes principals a les tropes de Cassian de Rens.




diumenge, 4 de juliol del 2010

> Evacuació. Pel bloc Relats Conjunts. (Saturn devorant el seu fill - Goya).



“Evacuació”

Claude Bertrand contempla la obscura tela de Goya des de la taula de caoba d'estil eduardià. La pintura penja sobre la llar de foc, que no aconsegueix escalfar-lo. S'ajusta l'abrig amb coll de visó.
Quan mira per la finestra contempla com les llargues columnes de les tropes regulars d'infanteria i les divisions mecanitzades desfilen ordenadament per abandonar París.
“París es buida de rates”, medita mentre assaboreix un aromàtic Château Latour. Les mateixes rates que li han permès ascendir fins la posició actual. Però ara té que marxar amb els seus amos.
La estança del palauet barroc dels temps de Lluís XIV, es plena de caixes amb objectes d'art. Amuntegades esperen les que embarcaran camí de Brasil.
El Hauptsturmführer Kummer té que portar avui els nous documents que li permetran començar una nova vida lluny de França. Massa morts i desaparicions pesen sobre ell. Si no marxa ara, quan arribin els aliats serà dels primers en passar per l'escamot d'afusellament.
Piquen a la porta.
- Nach vorn -, diu Claude amb un alemany correcte. És Józef, l'ajudant de cambra polonès, que s'atansa per servir un rosbif sangonós, acompanyat de cols de Brussel·les, pastanaga i patates.

Hoffman i Schneider, els soldats que custodien el despatx de monsieur Bertrand, desperten del seu avorriment al sentir un tret de pistola. Es llancen sobre la porta, oblidant que les fulles s'obren cap a fora. Quan aconsegueixen obrir veuen a Józef amb el cap destrossat sobre la plata del rosbif. Encara fumeja.
Monsieur Bertrand beu de la copa de Bordeus, contemplant tranquil·lament el quadre. La Lugger descansa sobre la taula. Té la cara esquitxada de gotes de sang.
- Aquest desagraït ha intentat clavar-me el trinxador de la carn. Retireu aquesta porqueria i pugeu un altre plat. Encara no he dinat.

Hoffman i Schneider es miren sense saber que fer. En el mateix moment les campanes de la propera catedral de Notre-Dame comencen a tocar, ensordint-ho tot.

Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants "Relats Conjunts".




dijous, 1 de juliol del 2010

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de juliol


KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el tercer treball que correspon al mes de Juliol, a partir de les fotografies de Der Wald






La tomba del Rei Mendicant



Havia arribat al final de la meva recerca. El “Malleus Sangvinis”, el Còdex d'Anastasius, deia la veritat. Davant meu, s'estenien els daurats camps de blat de moro, d'una alçada superior a dos homes, encastats entre un riu d'aigües cristal•litzades i una serralada de roca volcànica.




Vaig agafar una d'aquelles panotxes irreals. Mentre assaboria aquells grans saborosos, l'esperit i el cos rejovenien.
Plorava de felicitat. La joventut perduda, els companys morts, el llarg captiveri sota l'encanteri de l'ondina, els anys de guerrejar contra els esperits de la Vall Fosca, l'ofegament als terribles Gorgs de Tremule, tot quedava enrere i ja no tenia importància. Vaig palpar la clau que portava penjada al coll. Un nou esforç i el somni es completaria.

Encès d'alegria, caminava amb llargues gambades entre els sembrats, gaudint de les fulles que m'acaronaven. La meva gola, muda durant anys, deixava fluir aquella veu de baríton per la que havia estat famós en tantes Corts i Palaus. Poemes d'amor, gestes de guerra, històries de dracs, reialmes sotmesos a Déus capritxosos. Vaig cantar tot el dia.
Quan la llum marxava i les ombres s'estenien, vaig arribar als peus de les muntanyes. Al cim, el sol abocava els últims raigs sobre les sagrades muralles de l'Ordre dels Cavallers Peregrins. Vaig plorar per segona vegada. Les torres refulgien d'un color vermell sang, les muralles gegantines es perdien a la vista.



No vaig gosar descansar. Pujaria aquella mateixa nit, o no ho faria mai.

La llum de l'alba em va trobar davant les grans torres de l'entrada. Vaig col•locar la clau en forma d'estrella de quatre puntes sobre la porta de roure amb reblons de bronze, i aquesta es va obrir en silenci.
Caminava pel pati interior, empetitit per les mides d'aquella construcció. Capes de terra cobrien uns mosaics esquerdats. Davant meu veia un crater gegantí cobert de pedres. Sens dubte devien ser les restes de la Torre de Pas, que segons Anastasius, connectava els distints mons. Encara quedaven construccions en peu. Sota els murs, el forat fosc d'una poterna em cridava. Formava part d'un petit temple. Vaig atansar-me.



Unes escales de pedra cargolada es perdien en la foscor. Un aire fresc i serè em va rebre.

Amb joia vaig contemplar l'estança en tenebres. La freda cambra de pedra contenia un mirall trencat emmarcat en pedra, i un sarcòfag. Amb passos tremolosos vaig avançar fins el taüt, una peça de jaspi treballada per artesans experts. Les parets representaven escenes de la vida i les gestes del Rei Mendicant. Sobre la tapa, una figura de pedra en pau, vestit amb cuirassa, barba retallada, cenyint una fina corona de maragdes i un mandoble sobre el pit. Vaig retirar la tapa, no sense esforç.
La desesperació em va envair. La tomba era buida. Derrotat, vaig plorar, aquest cop de desesperació.
Llavors vaig sentir un alè a cau d'orella. En girar-me, mirava el mirall trencat que cobrava vida. Un calidoscopi de colors m'enlluernava. No vaig dubtar, vaig decidir travessar l'espill. L'últim portal?.