> BALA. Versant "Una Sortida Digna". Bloc de Jesús M. Tibau.

BALA

Tatuats als canells,
les flames d'una foguera.

Bombejant benzina,
del cor, a les venes.

En un trist revolt,
amagada, amb traïdoria,
et va assetjar la malaltia.

Entestat a lluitar,
sense pausa, sense treva.
A despit del dolor,
d'entrebancs, i penes.

Els ulls clucs, velats.
el darrer alè, sedat.
Guanyat a pols,
el desitjat descans.

Alliberat de tot,
el teu darrer somriure,
va esdevenir,
una sortida digna.

(per l'Isra)

Jesús M. Tibau, ens convida a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", títol del seu darrer llibre. El recull de poemes, s'editarà posteriorment en llibre, mitjançant l'editorial Petròpolis. Aquesta és la meva contribució. Us deixo l'enllaç:
Versant Una Sortida Digna

>> COMUNICAT D'ÚLTIMA HORA. (Publicat al bloc 365 Contes).

Avui al bloc “365 contes”, publiquen un relat meu, “COMUNICAT D'ÚLTIMA HORA”,critica a la falta d'enteniment envers els que no son com nosaltres o pertanyen a un altre grup religiós, polític o racial. El desencadenant és una història d'amor prohibida, com la dels Montesco i els Capuleto. El conte està il·lustrat per un dibuix original d’en Jaume Vilalta Casas, al qual dono les gràcies, pel seu magnífic treball. Us deixo l’enllaç, per si voleu fer un cop d’ull.



COMUNICAT D'ÚLTIMA HORA. 365 CONTES

>> Històries Poc Naturals. Cinquena part.

Publicada la cinquena part de les aventures d’Amarillo i Steak, al bloc “Històries Poc Naturals”. Relats insòlits i de terror amb girs inesperats, escrits a quatre mans, i actualitzacions setmanals.

Històries Poc Naturals

> Un Mal Dia. Pel bloc "Relats Conjunts" - Demanant un taxi.

Amb “Un mal dia”, m'estreno al bloc “Relats Conjunts”, a partir d'aquesta fotografia de “Demanat un taxi”.




Un mal dia.

La Silke, va aturar el taxi cridant sota la pluja. Tot i el paraigües anava xopa d'adalt a baix. El conductor la va observar llargament, mentre pujava al seient del darrere.
- A l'aeroport, ràpid – va dir, mentre es pentinava els cabells mullats, mirant-se al mirall que portava a la bossa Es va adonar que l'home no li treia l'ull d'asobre, i li va somriure. Sabia que tenia aquell magnetisme, i que els homes no podien deixar de mirar-la. Va treure una petita caixeta, i va esnifar una ratlla. Va tornar a somriure. Aquell passerell no li retrauria res.
Anava amb temps, dintre d'una hora arribaria el vol d'Itàlia i tenia que recollir al Stephen Roro, per portar-lo a hotel. Desprès una volta per la ciutat, a dinar, i per fi al paltó del programa. Sabia que la Rosa, la despatxaria a l'instant si la cagava.
A l'aeroport encara va tenir temps de fer un got de ginebra. No li agradava barrejar-la amb rés més.
Bé, fins ara, els estudis de periodisme, l'havien dut fins allí. Però no pensava passar-se la vida fent-li els encàrrecs a la Rosa. Un dia aconseguiria pispar-li la feina. Sabia que podia fer-ho.
Asseguda a la tassa dels banys de l'aeroport, feia una cigarreta, mentre es treia les taques de fang dels pantalons. Tenia que fer bona impressió a l'Estephen, el reconegut actor porno. I tenia que estar alerta, aquell paio, tenia dèria per les dones i segons deien no podia tenir les mans parades.
Al programa d'aquella nit, seria com sempre, els tertulians esbarallant-se amb els convidats, tots farien xafardeig, i explicarien l'ultima peripècia, de l'ultim famós caigut en desgracia. El plat fort, ara el Stephen Roro, que després de parlar del seu nou film, s'abaixaria els pantalons davant la càmera, per ensenyar als televidents el seu gran aparell.
Amb un sospir va apagar la cigarreta contra una de les parets de plàstic i va anar cap a la nova terminal internacional. Quin dia l'esperava, si tans sols deixés de ploure!.

Us deixo l'enllaç, amb els relats dels participants:Demanant un taxi

> Una troballa inesperada. 143è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau.

Una troballa inesperada

Entre les runes dels edificis devastats, un pare, una mare i un nen d'uns dotze anys feien la passejada de cada tarda. La situació no tindria gaire de significatiu, si no fos per les armes que duien penjades. Avançaven en un silenci colpidor, entrenats com estaven per experiències passades. Qualsevol soroll, ni que fos el d'un espontani petó, podia significar la diferencia entre la vida i la mort. Muntanyes de pneumàtics, cremaven amb foc rogent, el fum pujava en espirals fins un cel cobert de cendra.
El nen es va separar dels pares, havia vist alguna cosa entre la runa que li cridà l'atenció. L'home i la dona es van mirar, amb tensió. El nen ja tornava, carregat amb una peça de roba als braços. Era una vella jaqueta d'aviador amb folre d'ovella. La va obrir i llavors van poder veure tres cadells de gos acabats de néixer. Els ulls encara clucs, les petites boques buscant la mamella de la mare. El nen, mirà els seus pares amb ulls implorants. Els gest dels pares era descoratjador i ho deia tot. Aquells cadells no tenien cap oportunitat de sobreviure. El nen va dibuixar un posat de fermesa. - Me'n faig responsable, els cuidaré i alimentaré -, deia la seva cara seriosa. La mare l'observà uns instants pensativa, per fi va encongir les espatlles. - Tu mateix -.
El dia moria. Van posar-se de nou en camí, deixant enrere les edificacions per tornar al trist, però segur refugi de la platja.

Aquest és el relat amb que participo en el 143è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 250 paraules i aportar els mots, jaqueta, petó i passejada, juntament amb uns adjectius triats. Jo he escollit “cremada, i colpidor”. Us deixo l’enllaç:143è Joc Literari

I aquí, l'enllaç amb els relats dels participants:

RELATS

> Dos Contes pel bloc: der wald fotografia

“Records de Casa” i “Anacrònic i Genèric”, son dos petits relats inspirats en una torbadora fotografia anomenada “Pati de Llums”, del bloc de Der wald. Us deixo l’enllaç al seu bloc.

Records de casa.

I de bon tros, el paisatge que s’oferia a la seva mirada, era el millor que podia trobar en aquells dies. El pati de llums, com el cor de la poma rosegada, encara que envellit pels elements i el pas del temps, no havia patit l’atac indiscriminat dels projectils, les bales, i la metralla, que havien destrossat les parets de les façanes de l’edifici, com si fossin mossegades d’un esperit afamat.
El gueto es moria. Confinats com ratolins en gàbies de laboratori. Sense futur, sense esperança. Patint diàriament la fam odiosa, el fred implacable, però per sobre de tot, l’esgotament de l’anima.
En aquell pati de llums, rere les finestres fosques, de tant en tant, encara es podien veure ombres, antany presencies familiars al replà de l’escala.
- Bon dia senyora Vinyals.
- Bon dia senyor Mateu. Avui sembla que plourà.
- Baixo a comprar el pa. Necessita que li porti ous?.
Feia un any de l’aïllament. Tots esperant. Pacientment, aterrits en el saló de casa. De cop, sorolls de botes militars pujant les escales, crits, ordres i rafegues de metralleta. Piquen a la porta. No. Silenci, que ningú es mogui. Marxaran. Avui no vindran a buscar-nos.

Anacrònic i Genèric.

1882. Era nou, acabat de néixer. El ciment encara tendre, els maons de fang acabats d’ajuntar, els marbres blancs i lluents, els forjats, treballats amb cura per les mans de mestres artesans, i les xemeneies deixaven anar el fum fosc, del carbó cremat. Els senyors ocupaven les plantes baixes, que eren les més senyorials. Per les escales corrien els minyons, jugant tot el dia, a fet i amagar. Els pares de bon matí sortien a feina. Les minyones al mercat, a comprar verdures i peix fumat.
D’ençà, les hores, molt de temps a passat. Em cau la pell a tires, el morter i els arrebossats. Només conservo, forats, cicatrius, bonys i grans pegats improvisats. A les golfes, però, encara aniden els coloms, els pardals i els rats penats.
2010. Cent vint-i-vuit anys. Fa temps que no sento rialles, els vailets es van fer grans, i van marxar.
Potser encara aguanti uns anys, potser no em tirin a baix. Sé que soc una ruïna, que no valc un ral. No tinc lloc en aquesta ciutat moderna, enamorada de la seva modernitat.

Pati de LLums - Bloc de Der Wald fotografia

>> Històries Poc Naturals. 3ra part

Publicada la tercera part de les aventures d’Amarillo i Steak, al bloc “Històries Poc Naturals”. Relats insòlits i de terror amb girs inesperats, escrits a quatre mans, i actualitzacions setmanals.

Històries Poc Naturals. 3ra part

>> PAVEL I ELS DIMONIS. (Publicat al bloc 365 contes).

Els amics del bloc “365 contes”, publiquen un relat meu, “PAVEL I ELS DIMONIS”, relat inspirat en les pors de quan som petits, i acompanyat per una il•lustració original d’en Jaume Vilalta Casas, al qual dono el meu agraïment sincer, pel seu magnífic treball. Us deixo l’enllaç, per si voleu fer un cop d’ull.
365 contes (PAVEL I ELS DIMONIS)