dimarts, 27 d’agost del 2013

> #DL3F, Torneig de piulades a Twitter, (Doc’s 3)

I amb “Doc’s 3” arribem a l’última de les piulades conjuntes dels relats creats per l’equip “Doc’s”, el que correspon al dissabte 24. En aquesta ocasió, i com a final de l’experiment literari a Twitter, els autors integrants d’aquest equip vam decidir fer el nostre petit homenatge al film inspirador del torneig, portant-lo al nostre terreny. Així apareixen, a més del DeLorean, altres personatges del film, com els protagonistes Marty McFly i “Doc”, o també l’Einstein i en Bif Tannen.

En aquesta ocasió, donada la quantitat de diàlegs que apareixen, he “maquetat” una mica el relat. Precisament el diàlegs, crec que són el punt fort d’aquest relat, que el fan més esbojarrat i divertit.

Doc's 3

–Marty, ràpid, hem de tornar. –El científic interromp al jove.
–Ara? on, Doc? –respon ell–. Tu vine, és urgent, es tracta de... recopilar unes dades i podrem decidir a on... bé, a “quan” anem.
McFly no sabia si tenir-ne por o no.
–Però de quines dades estem parlant, Doc?
–NASA,comunicacions per satèl·lit, i eclipsis de sol. Hi ha un perill al cinturó de Clarke...
Marty s’empassa el contingut de la seva Cola d'un glop. Dissimula cordant-se les Converse. «Doc ha perdut el cap?», es pregunta.

–Ràpid, Marty, ajuda a Einstein a pujar i marxem. No t'ho creuràs, però es tracta d'ajudar en... Biff Tannen.
–Biff Tannen? Però si... –comença a cridar en Marty, però el Doc no el deixa acabar–: I agafa l'skate!
–Si, ja sé que té un cervell de mosquit! S'ha fet amic d'un impresentable que li fa fer la feina bruta. El GOES3 perilla...va, anem!

Marty emet un xiulet d’admiració en seure al DeLorean. Cerca pel dial, fins que la veu de Bryan Adams ressona a les ones. La cançó és Summer of 69.
–Precisament, Marty, l'any on anirem. –digué en Doc–. Els teus pares i en Biff tenen 30 i tu, tu ets un bebè. Hi haurà un eclipsi de sol i això pot fer que el GOES3 no recarregui les bateries perquè el sonat d'en Tannen es creu espia i vol demostrar als soviètics que és digne de confiança. I aquesta podria ser la seva petita demostració. Bé Marty, l'any 1969 el GOES3 encara no existeix, però si aquell tarat desvia l'òrbita de l'Intelsat, no existirà mai. Maleïts russos! Però deixem-nos de xerrameca i saltem al passat, que hi ha molt a fer. Estàs preparat?
–Suposo que si, Doc. L'any 1969 no va ser quan vam arribar a la Lluna? També es tracta d'això la missió? Aaaaaaaarrgggg!!! On som?
–Al 1969.

Abans d’aparèixer enmig del concert, Doc ja sabia que s’havia equivocat. Milers de hippies els envoltaven i Hendrix tocava Hey Joe.
–¿Brian Adams, nano? Això sí que és tocar la guitarra.
Doc estava encantat, però McFly s'adonà que al seu amic se li anava la pinça quan acceptà la pipa de maria que li oferia un d’aquells melenuts. Havia de fer alguna cosa i ràpid.
–No havíem vingut a buscar en Tannen, Doc? –preguntà en Marty, buscant una manera de sortir del festival Hill Valley-Love & Peace.
–En Tannen, dius?, si, suposo... Area 51, Nevada –va mormolar el científic–. L'Einstein ens ajudarà a entrar. Quan distregui el guarda, agafa l'skate i corre cap a l'edifici del fons, Marty. Jo et seguiré.

El brogit dels motors a reacció dels avions trencant la barrera del so neguitejava l'Einstein. En Marty es col·locà els auriculars del Walkman i donà embranzida a l'skate, deixant el guarda amb un pam de nas.
Doc aprofità que el guarda mirava aquell giny sobre el que es desplaçava en McFly i l'estaborní amb un fort cop al cap.
–Anem Einstein! Marty, en Tannen deu ser allà dins, amb l'ordinador central. Hem d'impedir que toqui res! El convidaré a fumar... maria.

En Tannen, aliè a tot, gaudia d'una hamburguesa de quart de lliure de vedella de Kentucky. Es sentia l'amo del món. Es sentia l'amo però, en realitat era l'encarregat de la neteja de la base. Amb el poc cervell que tenia, va ser molt fàcil enredar-lo. I ara estava esperant que aquell vell del bigoti passés per allà per prendre-li la carpeta i donar-li a qui li havia enredat.
Tannen es va ensorrar. Estava disposat a donar-los tots els expedients classificats si, a canvi, podia marxar amb ells en el DeLorean.
Amb aquella cigarreta se li van oblidar els problemes, va convidar tots els vigilants a fer unes pipades i va marxar amb els nous amics.

Fi

De "Doc's" i "McFly's"

La Mireia, en Mark, l’Hugo i jo componíem l’equip dels “Doc’s”. En el seus blogs trobareu els nostres relats.

L’Alícia, en Ferran i l’Edgar componien l’equip dels “McFly”, en els seus blogs trobareu els tres relats que van elaborar.

Després de sis dies intensos de piulades, i un cop vist el resultat, només puc donar les gràcies a les companyes i companys que amb tan d’interès han participat en aquesta juguesca literària i que han posat el seu temps i inventiva al servei d’aquesta creació conjunta.
Ens trobarem de nou un dia d’aquests... al proper torneig literari. ^_^

dilluns, 26 d’agost del 2013

> #DL3F, Torneig de piulades a Twitter, (Doc’s 2)



“Doc’s 2”, és el segon relat que l’equip dels “Doc’s” va trenar a cop de piulades a Twitter el passat dijous 22 en el transcurs de 24 hores. Gràcies a una màquina del temps (un DeLorian) vam poder fer un salt al passat i al món creat per un dels autors més significatius de les lletres gòtiques americanes: H. P. Lovecraft. Endinsat, de la mà de Miri Quatre, Mark Olsson, Hugo Camacho i un servidor en la foscor i les estranyes criatures que poblen la Universitat de Miskatonic.

Doc's 2

El DeLorian aparegué en una cruïlla polsegosa. Un cartell anunciava: “Universitat de Miskatonic”. L’altre: “cementiri de Providence”.
Aleshores l'Alfred va recordar el lema "De la Llum a la Foscor", i va girar cap a la Universitat, sabia que allà podria trobar una pista del que estava buscant: les criatures de la nit es reunirien a mitja nit a la torre més alta. Hi havia lluna plena. Era el moment d’actuar.
Potser s'estava suggestionant, però li semblà que als voltants de la Universitat començava a fer pudor de peix podrit. Els fanals de gas emetien una llum diluïda entre la boira, tot desdibuixant els arcs i portalades gòtiques envoltades per la penombra.
L'Alfred va aparcar el DeLorian encarat cap a sortida i va començar a caminar sota la mirada freda de les gàrgoles alades de la torre. Aquells ulls de pedra li recordaren alguna cosa, però no sabia ben bé què era.
La boira cristal·litzava amb una patina corrosiva damunt l’estructura del DeLorian. La fortor a descomposició impregnava els carrers.

«De la Llum a la Foscor, de la Llum a la Foscor», es repetia l'Alfred, disposat a tornar totes aquelles criatures a l'inframón a temps. Sense donar-li més voltes, trencà una de les finestres del primer pis i s'esmunyí a dintre de la universitat.
El vent miolava queixós entre els passadissos. Alfred avançava tot ajudant-se amb uns llumins. Una veu rogallosa recitava uns versos: “Um bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo”. Era el seu mantra. Volien poder. L'Alfred no estava disposat a perdre. Es palpà la butxaca de la jaqueta i el tacte de l'estatueta que hi portava li atorgà seguretat. Era la millor arma que podia tenir. Avançant entre els sons del grinyolar de les portes, la va treure. Aquell passadís no semblava tenir fi.
De cua d'ull va descobrir una ombra que l'anava seguint. Va agafar l'estatueta de sal amb força. Començava a sentir calor. No era una bona senyal. Si arribava a fer-ne molta, l'estatueta es desfaria a la seva mà, perdent el seu poder. Desitjà trobar-se de nou a la seguretat de la cabina del cotxe, amb el llampant panell de control i els seients de pell.

Buscava desesperadament la sortida. Al fer una fugaç ullada a l'ombra, s'adonà que aquella silueta li resultava estranyament familiar. Era la mateixa ombra que se li apareixia en somnis, la que se'l volia endur més enllà d'aquesta dimensió. Accelerà el pas per pujar a la torre, sentí un: “bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo” i va veure la foguera. Cremaria l'estàtua Les llengües de foc s'alçaren prenent l'aparença de mil tentacles primigenis. D'allà dalt, el foc il·luminava el DeLorian.
L'asfixiant calor el feia dubtar: marxar el més ràpid possible o acabar la seva missió?

Un crit esgarrifós travessà la realitat i li congelà la sang. L'estatueta començà a vibrar. Les flames s'escamparen per altres plans. El fum espès, provocat per la reacció del foc sobre la sal, va confondre els éssers fantasmagòrics de la torre... “De la llum a la foscor”.
Buscaren refugi en la ombra que perseguia l'Alfred i així la feren més forta, més fosca, més extensa.

Alfred corria com un esperitat, en aquells moments encara no podia saber que els seus cabells ja eren blancs. Es sentia com un titella. Totes les criatures de la nit es van fondre amb l'ombra que s'anava fent gran. L'única opció era saltar fugint del foc i de l'ombra...

Al saltar per la finestra alguna cosa el va agafar pel turmell. La cremor va donar pas a un fred intens. Va continuar arrossegant-se. Es desfermà una tempesta elèctrica. Allò potser acabaria amb l'ombra, però l'Alfred tenia altres coses per resoldre. Sentia calfreds.
En haver-lo tocat, alguna part de l'ombra havia entrat dintre seu. Però no al cos, sinó a la seva consciència, la seva ànima. Alfred, i la cosa que portava a dins, van encendre el motor del DeLorian. Era temps de tornar a casa. L'Ombra volia conèixer el futur.

Fi

*Demà pujaré el tercer i últim relat que vam crear durant el torneig, un petit homenatge al film “Back to the Future”.

Per descobrir els relats que va crear l’equip del Mc Fly’s, podeu visitar els blogs de l'Edgar i l’Home Fosc i el Twitter de l'Alícia.

diumenge, 25 d’agost del 2013

> #DL3F, Torneig de piulades a Twitter, (Doc's 1).

Aquesta setmana, el grup de piulades literàries a Twitter hem celebrat un torneig amb l’etiqueta #DL3F. El motiu, aquest cop, era el cotxe DeLorean que apareixia a la saga cinematogràfica “Back to the Future” dels anys 80. Els autors, aparellats en dos equips (Mc Flays i Doc’s), i repartits en dies alterns, hem creat sis relats que ens han dut a altres realitats i a passats alternatius.
A continuació us deixo el primer relat creat per l’equip dels “Doc’s” corresponent al dimarts dia 21, un viatge a l’antic Egipte on els déus encara caminaven entre els mortals.

Doc's 1

Portava més de mitja hora intentant arrencar el DeLorean sense èxit, fins que va caure en un petit detall: Liv Shampoo havia robat tota mena d’esportius estrafolaris, tot i que mai hagués pensat que fugiria de la bòfia en aquell trasto rosa.
«Rosa», va pensar. La solució per fer el pont al sistema elèctric del cotxe també seria rosa: duia el vibrador carregat a la bossa. Liv s’estremí de plaer quan el motor arrencà amb un brogit encabritat, submergint-la en un calidoscopi de sensacions humides.
Havia fixat la data: 20 d,agost del 1335, Egipte.

Tot d’una, els fars del vehicle il·luminaven una cambra mortuòria en penombres. Sarcòfags, terrisses i quadrigues atapeïen la sala. Decidida, es va treure el xiclet de la boca i el va enganxar al canvi de marxes, es va calçar unes sandàlies i va sortir a explorar. Caminà entre atuells decorats, estàtues de soldats vestits amb armadures d'or, però el que més li cridà l'atenció va ser... l'estàtua que duia una llarga túnica ratllada, subjectada al coll per una cinta. Es visualitzà vestint aquella majestuosa peça de roba. I se la va emprovar, així vestida no cridaria tant l,atenció. Va buscar corrent un mirall, el trobà i després de netejar-ho amb una altra túnica es contemplà embadalida. Estava realment potent.
"Això no m'ajudarà a sortir", va aturar-se. «Pensa, Liv, pensa...», es digué mentre la imatge del mirall començà a distorsionar-se...

Amb pas solemne es va decidir a resoldre els paranys amagats en aquella piràmide i sortir a buscar aquell marrec d’en Tutankamon. La nit queia sobre el desert. Un ventijol suau l’acaronà. La llum d’unes torxes i una música embriagadora orientà les seves passes. Mentre caminava, va veure un llum al cel més brillant que cap altra estrella i que s'anava fent cada cop més gran. La música que provenia d’un campament proper a la riba del Nil es transformà en un cor de laments que entonava una salmodia hipnòtica. Liv se sentia cada cop més atreta cap a aquelles veus, i no podia deixar de mirar aquella llum que se li acostava. El cap li ballava. L'atracció que sentia li impedia aturar-se, Duia la túnica reial i tothom li feia reverències. Era inevitable participar en la cerimònia. Una munió de mans desitjoses la portà fins l’origen del focus enlluernador que havia aterrat. Nubis i egipcis es postraren per igual.

Un home amb un estrany casc de falcó se li acostà. Quan parlà, la Liv va veure que no era un casc, era el seu cap. No ho va poder evitar, va treure el mòbil de sota la túnica i va fer una foto. Van pensar que era una bruixa vinguda del més enllà... L'home, en veure el flash que sortia d'aquell estrany aparell, es va agenollar davant la Liv, que amb un nus a la gola, l'observà. L’home falcó un cop refet, va posar-li una urpa damunt el front. Els pensaments de la Liv es van fondre amb els del viatger estel·lar.
De sobte el déu Ra sentí la necessitat de tenyir-se les plomes per que no se li veiessin les arrels. La Liv va fer sortir el sol. Ra, déu del sol havia trobat la seva deessa. Liv portà de la mà el déu del sol fins el DeLorean rosa. Junts polsaren el botó d'ignició a l'atzar.

Els integrants de l’equip “Doc’s”:




dimecres, 14 d’agost del 2013

< #02DL - cadàver exquit per Twitter

Entre els mesos de juliol i agost, i durant cinc caps de setmana, set autors blogaires amb presència a Twitter hem desenvolupat un cadàver exquisit a partir d’una frase de l’autor nord-americà David D. Levine:

* Aquest paràgraf apareix al seu relat “Powers”, inclòs al recull “Wild Cards I”.

Tot seguint les mateixes normes d’actuació que a l’anterior relat conjunt per Twitter (#01Z), cada autor ha realitzat una aportació setmanal per tal de crear un microrelat conjunt. El resultat del mateix, el pots llegir ara en aquest post i en el que han fet la resta d’autors en els seus respectius blogs.

L’ordre de la pujada dels microrealts, és la mateixa que es va fer al Twitter, així que comença pel número 1, i finalitza al 35.

Aquest grup de experimentació i treball literari és de lliure accés. Si vols participar en la següent convocatòria només ho has de dir.

Que vagi de gust.

Cinquena setmana

Quarta setmana

Tercera setmana

Segona setmana

Primera setmana



Els autors que hi van participar



David. D. Levine també es va interessar per la confecció d’aquest cadàver exquisit: