> Sex Bomb! - pel bloc Relats Conjunts (Home de Vitruvi)

(foto baixada d'Internet)

January Jackson seguia l'espurnejant fil de llum amb els ulls oberts. El llamp atrapat per l'antena al damunt de la torre recorria els cables d'alt voltatge a velocitat vertiginosa. El filament de les vàlvules crepitaven, socarrimant transistors i díodes fins carregar els elèctrodes connectats al cos inert. Aquest, nu damunt el taulell d'acer, es convulsionava de manera descontrolada, com un possés.

—Viu!, viu! —udolava Frau Sommer Von Rothstein per damunt del brogit de la tempesta.
La doctora, els ulls injectats en sang, manipulava amb violència els comandaments de la complexa maquinària amb una única determinació: insuflar una espurna de vida en aquella titella desmanegada, pasterada de braços i cames.

BRAOMMM!!!! —un seguit d'explosions van desencadenar-se pel laboratori, provocant incendis descontrolats i la fallida elèctrica. January i la doctora corrien d'un lloc a l'altre sufocant els focs entre un fum tòxic i espès que cremava la gola. Després d'obrir els finestrals gòtics van aconseguir engegar el transformador d'emergència i les làmpades van tornar a il·luminar l'estança de pedra.

Bocabadada, January estirava la màniga de la bata de Von Rothstein, mentre aquesta es girava en la direcció que assenyalava la seva deixeble.

L'ésser musculat es movia, era cert. Movia els dits de les vuit extremitats. ¿I que era allò, sinó una graponera però prometedora erecció? Les dues dones es van agafar les mans meravellades, amb llàgrimes als ulls.

«Podreix-te d'enveja Dr. Frank-N-Furter», deien els ulls de la Von Rothstein.
«Vull posseir-lo, haig de ser la primera en tastar-lo», deien els de la Jackson, somiant jeure entre els seus múltiples braços.

I juntes, tremolant d'emoció, s'atansaven a la criatura de proporcions perfectes, músculs daurats, els trets facials de Heath Ledger, i un cervell en blanc, com una pissarra neta, creada per omplir-la amb els desitjos i necessitats d'aquelles dues pioneres de la ciència.


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:Home de Vitruvi

> Històries Veïnals volum 8 (el llibre).

(fotografia baixada de www.lulu.com)

Novembre 2010, el bloc “Històries Veïnals”, cita els seus inquilins per una nova reunió d'escala. El resultat: 40 veïns inscrits, 10 relats creats en grup, i un llibre recull, disponible a preu de cost:
Volum 8 a lulu.com


Vaig tenir el plaer de participar a l'Escala H, amb els companys:
Anna, del bloc Sentiments
Laura T. Marcel, del bloc Mar i Cel
Elveidedalt, del bloc Malerudeveure't
Gràcies a tots ells.

> Dos quarts de Sabbat, fattucchiera! - Secrets de Safareig. Per ARC concurs de micro relats a ràdio Argentona.

–Han empresonat l'Adabella.
–La iaia que venia verdures al call?
–No siguis bleda, aquella truja es morta i enterrada, em refereixo a l'altra, la pel-roja amb la cara pigada i posat de reina –diu Senegarda, escopinant les paraules.
–Peró si és tan dolça. Com va anar la cosa? –contesta la Chiara, posant uns ulls com plats.
–Per bruixa. Van enxampar-la quan tornava del bosc. Volava en una escombra acompanyada del seu amant, un gripau gros com un porc. L'acusen d'espatllar la collita del Demetri, i assecar el ventre de la Regina. Jo mateixa vaig enxampar-la més d'un cop rondant el meu Clamenç.
–Ha!, si el teu Clamenç perd l'oremus només de veure una faldilla.
Senegarda guaita la Chiara amb odi dissimulat, s'allisa el davantal i continua:
–Sigui com sigui el magistrat acompanyat per dos algutzirs l'han portat a presó. S'estarà fins que arribi l'Inquisidor.
–Arnaulf? –Chiara no pot evitar d'estremir-se.
–Arnaulf, el Gos de Flandes –assenteix seriosa Senegarda.
–Diuen que ha cremat centenars de bruixes i bruixots.
–I jueus conversos, moriscs i heretges. Estrangers! Tots adoradors del diable!
–Satanàs, General dels Inferns, l'anima no em robaràs! –la Chiara fa el gest d'allunyar el mal d'ull amb la mà.
–Llucifer, Llucifer, del meu cós no n'has de fer res –es persigna Senegarda.
–Adoradors del diable! –udolen, mostrant unes dents negres i corcades.

Quan aconsegueixen asserenar-se continuen:
–Els nens dels Ferraro van morir l'any passat d'una estranya verola –apunta la Chiara.
–Van fregar portes i parets de la casa amb ungüents màgics per contagiar-los.
–Sortilegis!
–Maleficis!
–Millor ells que nosaltres!
Esclaten en un riure escantellat i maliciós.

–Bé, tinc feina, aquest gibrell de roba no s'estendrà sol.
–Jo tinc l'olla al foc –respon Senegarda picant l'ullet– parlem un altre dia.
–O una d'aquestes nits.
Les dues dones se separen, Senegarda llepant un mocador esquitxat de taques fosques, Chiara rosegant un os que recorda una petita falange.


ARC conjuntament amb el programa “Històries” de ràdio Argentona va convocar un concurs de microrelats mensuals anomenant “Secrets”, que va començar l'Octubre de 2010. Ara, nou mesos desprès coincidint amb la finalització d'un curs escolar arribem a la seva finalització. Al Setembre es farà public els tres relats guanyadors d'aquesta convocatòria seleccionats entre els presentats cada mes, i el més important la nova convocatòria pel següent curs. ^_^
Gràcies a tots els lectors que heu seguit els meus “Secrets” aquest mesos.

> Cega d'amor? - Pel bloc Relats Conjunts (Juicy Salif)

(foto baixada d'Internet)

No pensava que a la meva edat tornès a enamor-me, però aquí estic, teixint el sac (on si tot surt bé) dipositaré els ous després de quedar-me prenyada.
Jo no estic feta per passar l'estona tocant el violí com tantes companyes quan es fan velles. La cacera sempre m'ha apassionat, però últimament se'm fa feixuc bellugar aquest pesat exosquelet. No em noto els pedipalps tant sensibles com abans, i m'han jugat més d'una mala passada.
Estic molt contenta d'haver trobat aquest mascle. M'agrada el seu tacte fred, la fortalesa que desprèn, el seu posat altiu, i aquestes llargues extremitats d'atleta. Si no estigués cega, em delectaria veient-lo córrer i grimpar per les golfes.

Sí, pateix d'alopècia, i què?, a saber en la quantitat de combats que haurà participat per quedar calb. No em puc permetre frivolitats, també jo tinc els meus defectes i ell no s'ha queixat. Pitjors i més estrafolaris amants he tingut de joveneta, i ara no estic per fer fàstics.

Quan surto del cau el trobo sempre esperant-me, callat, majestàtic. No sé com s'ho fa per saber-ho. Insisteixo per que em mostri la teranyina on hem de consumar el nostre amor, però ell calla. No vull fer-me pesada, segur que encara no està llesta i voldrà que sigui una sorpresa.

Ai! que llarga és l'espera, però la tardor ja arriba, i tindrem temps fins l'estiu vinent per estimar-nos. A aquest prometo no cruspir-me'l. Ja sé que sempre dic el mateix, però aquest cop em sento enamorada de debò. No em fa vergonya de dir-ho, amb ell em sento segura. Jo que sempre em ventava de no necessitar companyia!


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants: Juicy Salif

> Coi de Darwin

Dimecres, 01 de Juny de 2011.
Després d'una setmana d'agonia per fi m'he decidit a demanar hora amb el doctor Augustus Deafness, el meu otorrino. Sempre he actuat igual quan he patit una malaltia. Espero fins el moment en que el dolor es tan insuportable que no em queda altre sortida. Tinc pànic als metges, qualsevol minúcia pot acabar en una reguitzell interminable de proves que no porten enlloc.
Ara intento no pensar en el dolor de l'orella que s'amplifica dins el cap com el sonar d'un submarí. Tremolo en la sala d'espera, entre vells que estosseguen, i nens que ploren sota la mirada indolent dels seus pares. Els odio, haurien d'estar aïllats en cambres de contenció biològica. Però la infermera ja crida el meu nom i corro cap a l'interior de la consulta.

—Endavant, passi —aquest és el pacient número vint-i-quatre, i només són les sis.
«Oh no! un altre sonat», penso quan entra per la porta aquella desfeta humana.
L'home vesteix uns pantalons plens de forats, i un jersei de coll alt, impropi de la calor d'aquests dies. El més alarmant però, és l'embenatge tacat que li cobreix tot el cap, les galtes i la barbeta. Quan seu a la cadira una desagradable pudor a ranci m'inunda les narius.
Parla incomprensiblement, a rafegues, com una metralladora, s'encongeix, com si patis fiblades, i el rostre se li contrau amb espasmes.
La infermera regira expedients, abstraient-se de la situació.
Aconsegueixo calmar-lo una mica, i amb unes tisores començo a tallar les benes.
És innecessari utilitzar l'otoscopi. El tap de cera és tan gran que ha sortit del timpà fins la part exterior. Un liquid viscós regalima tacant el jersei.
—Què? Què?, és greu doctor? —m'esperona l'infeliç, atemorit per escoltar la meva resposta.
—Hum, hum, ja veig. Té un bon tap aquí dins. No es preocupi. Això ho solucionarem ara mateix.
Demano a la infermera que s'atansi amb la safata metàl·lica, mentre introdueixo la xeringa d'acer inoxidable, disparant aigua a pressió.
El pacient udola com un esperitat, però després d'uns minuts aconsegueixo retirar tota la cera.
L'home, exhaust, s'agafa a la màniga de la meva bata. Em desempallego del seu contacte repulsiu amb l'excusa de preparar unes receptes.

Un crit sobtat em fa aixecar de la cadira com una molla. La infermera ha deixat caure la safata, que repica al topar amb el mosaic. Assenyala horroritzada el pacient.
El contemplo completament astorat. L'home sembla adormit, però de la orella surten uns filaments que es belluguen enroscant-se, palpant l'aire a cegues.
Recobro l'esma per ordenar a la infermera que tanqui la porta. M'atanso fins l'home. Petits circells s'obren com minúsculs tentacles i es mouen al notar la meva presencia. Ens estudiem mútuament. «Extraordinari».
Els filaments es retiren dansant, i en una ràpida contracció avancen exhalant un núvol d'espores. Sento a la infermera cridant els de seguretat, i perdo el món de vista.

Tres mesos desprès.
Un petit planeta blau gira en la foscor de l'espai. Ciutats en ruïnes són engolides per una catifa exuberant de plantes plistocèniques. Els seus habitants caminen sense presa, els ulls velats. El silenci és quasi total, només trencat pel vent al moure les fulles. Un home s'atansa a una planta, de la seva orella surten uns filaments que escopinen minúsculs granets, i aquests interaccionen amb flors rogenques. Noves llavors cauen, arrelant ràpidament a la terra.
Si poguessin parlar, dirien alguna cosa semblant a aquesta:
—Evolucionar o morir, vet aquí la qüestió.


L'àudio de “Coi de Darwin” ha estat gravat per la seva lectura al programa de ràdio “Tercera Fundació” de Sants 3 Ràdio, dins del col·lectiu “Papers de Vidre”.

> L'últim Vals - publicat a l'Independent de Gràcia

fotografia publicada per “Aula de Escritores”

El divendres dia tres, el diari l'independent de Gràcia, va publicar-me el segon microrelat en tres mesos. Aquest cop es tracta de “L'últim Vals”. En origen, un relat que vaig escriure i publicar al bloc el 14 de Febrer de l'any passat, a una proposta dels “Jocs Literaris” d'en Jesús M. Tibau, ara escurçat i retocat per encabir-lo en el format del diari. Us deixo els enllaços als mateixos. També us podeu baixar la versió PDF. del diari (el relat està en la pàgina número 13).
^_^

pdf l'Independent de Gràcia número 393 – Divendres 03 de Juny 2011

“174è Joc Literari” de Jesús M. Tibau