dimarts, 31 de desembre del 2013

> Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino



Il·lustració d'Hideshi Hino per "La mare boja" (Panorama Infernal).

Cap d'any a la izakaya d'Hideshi Hino

Cada nit de cap d'any, una processó d'ànimes desfila pels boscos de Tochigi cercant les làmpades de paper rogenc que assenyalen la taverna d'Hideshi Hino. En la foscor, es poden distingir les ànimes per la llum blavosa dels focs follets que les acompanyen.
De tant en tant, un dels esperits surt de la filera: ara una nena de curta edat amb les conques dels ulls buides es capfica en la contemplació dels cirerers de branques nues, als quals no tornarà a veure florir pels festivals d'estiu, ara un vell mariner, cobert d'algues, s’endarrereix, atret per la lluentor de les carpes d'un estany proper. Però, en general, tots arriben al seu destí a l'hora assenyalada.

La izakaya és petita, amb les parets de fusta i el sostre, de teules cuites; tan sols, una modesta cambra de planta quadrada amb el terra folrat d'estores, teixides amb joncs i tela de color verd.
Hideshi, seu a part, damunt el tatami, tot esmolant el ganivet de trinxar amb el què, després, tallarà, en làmines ben fines, la suau i saborosa vedella. Al seu costat, en una petita cuina de carbó, bull la sopa de miso i fregeix les tallarines de farina de blat. Un agradable aroma, de soja i de vi d'arròs, impregna l'estança.

Els convidats entren silents i formen rotllanes. Els més porucs o reservats s'acomoden d'un en un. Després de seure, es freguen les mans incorpòries amb una tovalloleta calenta. A continuació, els comensals se serveixen, d'una perola fumejant, les racions de vedella i de tofu marinades amb llegums cuites al vapor.

Les converses pugen de to a mesura que les ampolles de licor, d'arròs dolç i de patata, apareixen i es buiden. Risses grolleres s'escampen més enllà de les parets de la izakaya i suren en la boira fins als pobles propers, on desfermen malsons entre els pagesos que descansen.
Aviat s'escolta la trencadissa de la primera porcellana esclafada, i els xiscles ofesos dels espectres assetjats pels més venjatius.
—Prou onis desllenguats. No destorbareu les bones maneres d'aquesta casa! —brama irada la veu d'Hideshi.
Els fantasmes emmudeixen, avergonyits per haver incomodat el seu amfitrió.
Entre el grup, una veu dolça, tenyida de dol i de resignació, s'atreveix a demanar:
—Si us plau, mestre Hino, canteu per nosaltres.
Altres veus s'uneixen al prec, tot aplaudint sorollosament per reforçar la seva demanda.

Hideshi, s'afanya a afinar el shamisen, un instrument de tres cordes similar a una guitarra, que descansa a la seva falda com un nadó endormiscat, tot ajudant-se d'una petxina, per assajar diversos acords. Amb veu temperada, Hideshi recita la primera estrofa del renga, el que glossa com va esbudellar la seva família amb el deba bocho, el ganivet de trinxar. Quan Hideshi calla, la resta d'espectres, per ordre rigorós, declama un nou tanka que explica la seva història: la mare morta en el transcurs del part, la donzella turmentada per un amant capriciós, el pescador ofegat enmig de la tempesta, l'aristòcrata enverinat pel servent fidel, la petita ofegada al pou....
El cant esdevé un lament punyent pel descans que mai coneixeran. Les cordes de l'instrument ressonen com agulles punxegudes que s'enfonsen en els esperits maleïts. La cacofonia esdevé eixordadora quan, d'una de les làmpades, cau una petita guspira que llepa les estores del tatami i les devora amb fruïció. El foc s'estén amb celeritat per les quatre parets, mentre, a l'exterior, ja despunta la llum del primer dia d'un nou any.
Els esperits son engolits per les flames que consumeixen la izakaya en uns instants, tot deixant una pila de fustam que fumeja com a únic testimoni de la taverna i dels seus clients.

El vent espargeix els últims planys i un silenci cerimoniós torna a ensenyorir-se del bosc. Potser, la propera nit de cap d'any, algun viatger pietós, coneixedor de les escriptures sintoistes, s'aproparà fins la izakaya de Hideshi Hino i, potser, amb sort, pronunciarà les paraules que tenen el poder d'alliberar i de donar pau a les ànimes condemnades. O potser no, i es veuran obligades a tornar per sopar plegades i udolar les seves històries, que es fondran amb els sons dels habitants del bosc de Tochigi.

Fi

Dedicat al mestre Hideshi Hino.

dimarts, 17 de desembre del 2013

> “Les Naus d’Iuwé”, relat publicat al recull "L'aigua" - ARC


(Il·lustració de coberta a càrrec de Joan salvador Gelabert)

Dissabte 14 de desembre, es va presentar a la biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat, l’últim llibre publicat per l’ARC (Associació de Relataires en Català). “L’aigua”, és un recull de contes infantils a càrrec de trenta-cinc autors (entre menuts i adults), amb pròleg a càrrec de l’escriptor Oriol Vergés, i editat per Meteora. L’ARC celebra amb aquest llibre que l’any 2013 havia estat declarat per l’assemblea de les Nacions Unides, l’Any Internacional de la Cooperació en l’Esfera de l’Aigua. “L’aigua”, és el recull número 09 de la col·lecció de llibres de l’ARC publicats amb Meteora.


(Autors del recull que van assistir a la presentació. Fotografia autoria d'en Ferran d'Armengol)

En aquest recull participo amb: “Les Naus d’Iuwé”, un relat de prop de 5.000 caràcters on el fil conductor és el viatge que empren l’Iuwé, l’elf de la tribu dels Ants que, valent-se de la seva determinació i de la transmissió oral d’una antiga cançó, ha de trobar el secret per tornar l’aigua a un planeta mancat d’aquest element bàsic. (El relat està recomanat com adient per a nens a partir de 10 anys).

Aquest, és el quart conte infantil que he publicat en els reculls de relats per infants que organitza anualment l’ARC.
El primer d’ells va ser: “Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes i el gat Tigrat”, (a partir de 8 anys), publicat el 2010. El conte relata com les dues nenes del títol, que viuen a la ciutat d’Ombra Fosca, viatgen amb el seu gat fins a Tuetsfastusc, un del set móns perduts, on viuran les seves primeres aventures. El conté està inclòs en el recull “Garbuix de Contes”, el número 01 de la col·lecció.

L’any següent, es va publicar “Criatures fantàstiques”, inspirat en el bestiari català. En aquesta ocasió el relat que vaig presentar va ser: “El Tribunal dels Joanets”, (a partir de 10 anys), on narrava com, el protagonista, Martí Alabau, cavalcava una nit de Sant Joan pels viaranys del Montseny a la recerca del tresor del gegant Menja-Rocs.

L’any 2012 el tema escollit va ser el que donava nom al llibre: “Les Estrelles”. Pel mateix, vaig escriure: “Fills de la Lluna”, (a partir de 12 anys). A “Fills de la Lluna”, Martí, un nen enamorat en secret de la seva veïna Maia, coneixerà com les antigues llegendes poden viure en el present quan l’ascensor de casa pateix una averia i els dos nens es queden tancats a dins.

En tres anys a l’ARC, (desembre 2010 a desembre 2013), a part d’aquests quatre llibres, he participat amb l’associació amb cinc llibres més, (tres de microrelats, un de narrativa i un de poesia), en un munt de presentacions, actes i reunions (l’any anterior, amb càrrec a la Junta i, aquest últim, formant part de l’equip de presidència).

El cert és que, amb “Les Naus d’Iuwé”, he tingut l’oportunitat de tancar aquest cicle, tan prolífic i enriquidor, tal com el vaig començar, escrivint conte infantil, o juvenil, mai sé ben bé com anomenar-ho, (per mi, els contes, són això: contes, sense distincions), un dels meus grans interessos alhora d’escriure, juntament amb el microrelat. Així que només puc que estar agraït a l’ARC per donar-me aquesta oportunitat de publicar i compartir els meus relats i per acollir-me tot aquest temps a la seva petita gran família d’autors.


D'esquerra a dreta i de davant a darrera les tres juntes de Presidència de l’ARC: Mercè Bagaria, Sergi G. Oset, Montse Medalla, Laura Ropero, Ferran Planell, Montse Assens i Sílvia Romero. Barcelona,05 d’octubre de 2013.

dimarts, 10 de desembre del 2013

> Propera CFFTE III, el 25 de gener 2014!!!



L’equip de treball de “Reducte Alienat” ja us podem anunciar que tenim data per la propera trobada de la “CFFTE”, la jornada dedicada a la Ciència-ficció, Fantasia i Terror Eclèctic en Català. Aquesta edició (la tercera), la durem a terme a Montcada i Reixac, en concret a la biblioteca Elisenda.
Anoteu bé la data del dissabte 25 de gener, doncs, en horari de matí i tarda tindrem un munt de conferències, taules rodones, mostra de llibres, sortejos, concurs de microrelats i exposició d’il·lustradors a més d’oferir una nova presentació del número 13 de la revista Catarsi, dedicada al V Premi Ictineu 2013.

A més a més, fem coincidir aquesta CFFTE amb la XXXI trobada de les Ter-Cat, així que al migdia també hi haurà un dinar de germanor al que podeu apuntar-vos i xerrar de tot allò que vulgueu amb autors i ponents.


(teaser per Hugo Camacho)

De moment no desvetllaré moltes més coses. Si que us puc avançar que, com artista il·lustradora del cartell de l’esdeveniment, aquest cop tenim la sort de comptar amb el treball (inspirat en l’obra de Monet)de Magda Revetllat, al seu blog, "Desde mi taller" podeu gaudir amb molts exemples de la seva feina, i que, entre els ponents, tindrem a en Xavier V. Inglada de Bloguillibres per parlar-nos de l’estat de la novel·la pulp catalana i a l'autora Sònia Boj (guanyadora de la segona edició del premi Ictineu l’any 2010 en categoria de conte fantàstic) a la taula rodona, per posar només uns exemples.

Per seguir l’actualitat, les notícies i totes les novetats sobre la CFFTE III només heu de seguir l’enllaç de Reducte Alienat.

dilluns, 9 de desembre del 2013

> Petit homenatge a Joana Raspall (des de Tuiterats Ultradimensionals)

Des del grup de microrelats a Twitter, Tuiterats Ultradimensionals, aquest últim cap de setmana vam proposar-nos oferir un petit (i modest) tribut a Joana Raspall, que ens va deixar aquesta mateixa setmana.
Sota l’etiqueta #J04R, els participants piulàvem micropoemes inspirats directament en el seu treball.
La totalitat dels poemes (un munt, la majoria molt bons i, crec sincerament, alguns d’ells excel·lents) els podreu llegir al nostre blog conjunt.

Aquí us deixo els que jo vaig penjar juntament amb el poema de referència que agafava de la Joana. L’única cosa que tenia ben clara quan em vaig posar, és que el que escrivís, havia de trametre la mateixa senzillesa que oferia la Joana, espero haver-me apropat a aquest desig.

L’últim dels micropoemes, més fosc, també és el més diferent de tots tres. El vaig trenar a mitges amb en Ferran d’Armengol, esperonant-nos l’un a l’altre a respondre’ns amb nous versos.

L'ase i el tractor
(Joana Raspall)

Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!

la meva piulada
#J04R l’ase i el tractor, de llaurar, de pluja i de fred n’estaven farts. Es van fer músics. Ara per pobles i festes els escoltareu cantar.



La rosa
(Joana Raspall)

Per fer més duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir

la meva piulada
#JO4R El jardiner poeta plantava Maria Lluïsa, per tal que la seva fragància amarés els seus versos i aquests esdevinguessin perennes.



L’estany (Joana Raspall)

Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.

Els versos senars són meus, i els parells d'en Ferran
#J04R L’estany està silent, oblidat. Antany, estols d’ocells hi anaven a abeurar. Ara ja no hi juguen els nens, i els ocells passen de llarg.

Núvols negres descarreguen pels camins enllotats, els carruatges obliden passar-hi, els homes viuen el dol de la mort #J04R

El plor d’un nadó, un crit a la fondària del bosc. Les fadrines tremolen davant la llar de foc. És el dol de la mort #J04R

Les garses grallen cridaneres, a les vores del camí del riu, l'aigua bruta baixa lenta, els peixos fa temps van fugir #J04R

Peus bruts de fang. A les mans, unes gotes de sang. A les galtes, restes de sal, doncs ja no hi ha res pel que calgui plorar. #J04R



diumenge, 8 de desembre del 2013

> "The Lurking Fear" – Torneig de microrelats a Twitter

El grup d’autors que organitzem trobades de cap de setmana a Twitter per tal d’escriure microrelats encadenats vam organitzar una nova convocatòria (segon torneig) entre el divendres 08 de novembre i el diumenge 01 de desembre sota les etiquetes #00LF, #33LF i #55LF. Aquest cop la convocatòria era de caràcter marcadament pulp, doncs el fragment escollit com a disparador creatiu va ser: “Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït", de “The Lurking Fear” de H.P. Lovecraft. Aparellats en tres equips, els integrants, tot canviant d’equip cada cap de setmana, vam construir un total de dotze relats, que, en acabat, ens havien d’indicar el grau d’originalitat que havíem assolit. Cada autor podia fer un màxim de tres piulades per cap de setmana.
A continuació reprodueixo els quatre relats en que vaig participar. Per llegir els dotze relats, podeu seguir el següent enllaç al blog de Tuiterats Ultradimensionals. Llegiu i jutgeu. ^_^

"La Profecia" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

A les alqueries dels voltants, els grangers sempre duien un arma a mà i, de nit, tancaven el ramat darrera panys d'argent beneit. Utilitzaven mots eixuts i esquerps amb els desconeguts, quan gosaven demanar-los un indret que s'apropés al punt prohibit de la vall. I, malgrat l'aïllament, passats nou mesos i nou dies i nou hores, es complí la profecia i nasqué la criatura promesa enmig del noviluni.
Aquell any, les collites es van perdre. Un incendi van arruïnar els bosc de faigs, orgull de la contrada. Els animals naixien morts. Llums estranyes sorgien de la vora del llac, ara més visibles sense el bosc estimat i, de la cova del turó, baixaven remors de morts.
Feia fred. Sempre. La boira permanent desdibuixava la gran mansió maleïda. El nadó colrat de fum i gel anava creixent. Era l'Escollit.
Els camperols no parlaven de tot això en públic, però tots sabien que un dia o altre apareixeria aquell noi que ho canviaria tot. Un grup de “bons homes” decidiren que ja en tenien prou: obririen les rescloses de la presa. El casalot desapareixeria sota les aigües tot inundant aquella maleïda vall. No sabien si la bèstia romania en el casalot, però no tenien temps pels detalls, els calia actuar. Desconeixien el poder de l'Escollit.
Va tocar una gota i tot es va congelar. Ni collites, ni animals, ni bosc, ni aigua. La profecia!

Autors
Miri
Cristina
Ferran
Sergi


"Les dones nues" - #55LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

De fet, la majoria dels habitants del poble mai no s'acostaven a la zona dels pantans, mentre corrien febrils les llegendes sobre dones que es reunien a la foscor per ballar nues mentre estranys ocellots similars als pterodàctils sobrevolaven els aiguamolls.
En John, decidit, va anar ben abrigat a comprovar si la llegenda era certa. Feia molt temps que no veia una dona nua. En arribat al pantà, va sentir un so repetitiu, de baixa freqüència, com un cant ritual. Dins una clariana on la boira s'escampava les deixebles de Demèter mormolaven una lletania Celta. L'arrel de la belladona corria de mà en mà. L’altar de pedra era moll de sang.
En John provà de apropar-se a l'altar. Ho volia veure tot. No pensà que les bestioles de les bruixes feien guàrdia pels voltants. Aquells malsons voladors el van envoltar amb uns crits tan brutals i eixordadors que el van llençar contra aquell fang pudent i viscós.
Un dels ocellots xisclà i es llençà cap a on estava en John. La lletania s'aturà de sobte i les dones nues miraren fixament l'intrús. Una d'elles, la que portava una daga ensangonada a la mà, el somrigué divertida. En John va sentir com la vegetació putrefacta de tot l'aiguamoll vibrà amb repugnant emoció. Una arrel va palpar-li la cara.
Intentà recular, però ja era massa tard, la brossa malèfica l'envoltava dirigit per una voluntat àvida de sang.
Es regirava intentant buscar escapatòria, però, mica en mica, deixava de notar força als músculs. Mirà al voltant, buscant ajuda.
Atrapat per la vegetació! La dona, nua, l’assenyalà amb la daga tot dient: —El que succeeix als aiguamolls, es queda als aiguamolls. La llum, l'aire, i ell mateix van ser esborrats de la seva ment. Una sola presència havia arrelat dins de la seva ànima, ofegant-la.
Se li acabà l'aire, però seguí somrient fins la fi, tot veient per últim cop aquella dona nua dels aiguamolls.

Autors
Aitor
Mark
Francesc
J. M. Vidal
Sergi


"Les filles de Lilith" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

Que els sudistes eren coneguts pel seu racisme no era cap tòpic. Els terratinents no consentirien mai tenir per veïns a una família negra. Una nit es reuniren a casa del reverend Michaels i havien convidat un home del Klan que els explicà un pla per desfer-se'n d'ells.
Una veu va saltar entre la gent reunida: —No han fet res! —però les mirades que li dedicaren, van fer que no tardés a callar.
El seu cervell maquinava un pla per poder defensar la igualtat i la tolerància. Sabia que tots farien tot el possible per impedir-li-ho.
L'indret maleït reduïa el bé; el mal, flors negres escardalenques, floria arreu, poderós en essència. Un sol pètal enverinava l'ànima.
Aquells rumors se'ls inventaven convençuts que els blancs eren superiors i no s'imaginaven els canvis que vindrien amb la lluna plena. Les dones abandonaren la lectura fulletonesca i els salons de té, es feren amigues de les dones negres per escriure amb sang el que no sospitava ningú. El reverend Michales i el Klan eren a l’ull de l’huracà de les forces arcanes que desencadenaven les filles de Lilith.
Els homes del Klan pensaven que amb la seva força bruta i la seva fe en Déu, tindrien suficient per enfrontar-se a les dones. Però les dones tenien una poderosa arma que podia acabar amb qualsevol problema.
La germandat de les filles de Lilith s'estenia silent i poderosa. No importava el color de la pell. Derrotarien el Klan des de dins. Seria més poderós l’exercici de l'amor, del seny i la raó que la força de les armes, del dolor de la foguera, del plany de la forca?
Els homes del Klan calaren foc a una enorme creu a la plaça del poble. Les flames prengueren la forma de Lilith, que els parlà: —Porto el nom d'un dimoni, i puc, podem ser com ells, però volem igualtat i tolerància. Decidiu quin món voleu o em vessaré en flames.

Autors
Marta
Hugo
Miri
Glòria
Sergi


"La venjança de Cthulhu" - #33LF
"Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït".

William F. havia investigat anys enrere el clan dels McQuincy. Potser va descobrir un secret sobre la casa i sobre el bosc negre. Isaïes McQuincy va fer fortuna amb el tràfic d'esclaus a Cuba, i els fills, amb el contraban d'alcohol en temps de la Prohibició.
El nét havia volgut innovar i havia provat fortuna amb els tweets, però com fer negoci amb lletres que no existien més enllà de la Xarxa? Tanmateix, ben aviat descobriria la manera. Un home vell i barbut trucà a casa seva. Li proporcionava l'encanteri adient per la causa. El noi dubtava molt que aquell home del segle passat tingués idea de què anava, tot allò. Malgrat tot, se l'escoltà. Una combinació precisa de lletres al Twitter causava l'efecte hipnòtic que atreia els escollits fins al bosc que amagava un tèrbol secret.
REⱭЯUM, REⱭЯUM –repetien els acòlits, en una lletania que, “in crescendo”, esdevenia un mantra que s’apoderava de les seves voluntats.
El nano, però, no sabia pas que fer amb els acòlits, ell el que volia era buidar les seves comptes corrents. Llavors s'adonà que no eren acòlits, sinó Profunds. I cridaven al seu amo i senyor, Cthulhu. Però, aquest no es dignava a aparèixer. Cthulu estava massa ocupat en altres afers, aliens totalment als que sempre havien cregut cegament en ell. Traició?
Llavors una pluja d’ocells morts guarní les branques dels arbres que ploraven saba roja. Presagis de malaurança. El bosc es marcia. Aranyes, mussols, i granotes, tot plovent com una plaga bíblica. El cel s'obria, i es trencava sobre els seus caps i els acòlits reien.El noi es fregà les mans: enmig d'aquell desori, potser podia aprofitar la informació donada per l'home del segle passat...
Peter McQuincy anà al bosc negre i amb la informació que havia obtingut de William F., conjurà Cthulu, que li transferí el seu poder. La combinació lletres provocà que tothom es veiés obligat a seguir-lo a ell... però s'oferí a alliberar-los, previ pagament en metàl·lic.
—Unes quantes preferents i sereu lliures de la influencia satànica —digué. Tot i que no els previngué del control bancari.
Cthulhu no acceptà l'estafa als seus servidors i decidí fer una visita a la Terra. Peter McQuincy no sabia on s'havia ficat...

Autors
Edgar
Alícia
Tere
J. M. Vidal
Montse
Sergi




divendres, 6 de desembre del 2013

> Robben Island al costat de casa

(fotografia dels diaris, Internet)

El dia que els diaris anuncien la mort de Nelson Mandela, també ens recorden que molt a prop de casa nostra, presons sinistres com Robben Island, on el líder sud-africà va estar empresonat vint-i-set anys, encara continuen en peu, envoltades de secretisme, amb els reclusos esperant ser deportats en qualsevol moment, en unes condicions de captiveri penoses i amb un drets, que sovint son trepitjats a l’empara d’un legalitat inhumana.
Parlo dels CIE (centres d’internaments d’estrangers) i en concret del de Zona Franca, on la matinada de dimarts, el ciutadà armeni Aramis Manukyan es va suïcidar, tot penjant-se amb els cordons de les seves sabates. Segons el testimonis de tres interns, Manukyan va estar cridant durant hores abans del seu suïcidi. Segons els agents de guàrdia, ells no van escoltar res. Aquests tres interns estan en espera de ser deportats i encara no se sap si podran declarar al Jutjat abans de ser expulsats. Ahir, els interns del CIE estaven en vaga de fam per denunciar aquests fets.
Aquest suïcidi ja és la tercera mort en aquest centre des de l’any 2011.

Us deixo, a continuació, “Absència de...”, el poema que vaig escriure pel recull “Llibertat”, publicat l’any 2012 i amb el que volia fer un toc d’atenció sobre el que succeeix en aquest centre d’internament.



“Absència de...”
Sergi G. Oset


Ramblejava.
El cap emboirat
amb promeses incertes
de feliços esdeveniments:
el naixement d'una nena,
i un contracte de treball.


Creia ser un més.
Enganyosa ficció.
Lliçó adquirida a empentes i cops.
No compten les intencions,
No tens documentació!
Traït per la pigmentació!


Vaig esdevenir presoner,
(un intern, diuen ells).
Darrera els murs del CIE,
no ens empara cap Llei.
Plegats compartim cel·la,
delinqüents i sense papers.


Carretejo feixugues manilles
camí dels jutjats.
Compto els dies tot esperant
l'avió militar que em repatriarà.
Barcelona acluca els ulls,
les deportacions mai han cessat.




"Llibertat", Editorial meteora, octubre 2012.

diumenge, 1 de desembre del 2013

> Booktrailer: “Like a Virgin” – Paràsits mentals

Booktrailer: “Like a Virgin” – Paràsits mentals

Nou booktrailer de “Paràsits Mentals” musicat per Núria Claverol i Català. Aquest cop es tracta de “Like a Virgin”, inclós a la secció “Postals de Barcelona”. Una de les meves microficcions preferides en aquest llibre, donat que parla del tipus de personatge que tot i ser un perdedor, continua fent la seva.

diumenge, 24 de novembre del 2013

> Dubtes i neguits

Dubtes i neguits

De totes les experiències es pot aprendre alguna cosa. De totes les situacions es pot extreure una conclusió o una petita ensenyança. Repassar una cadena d’esdeveniments i tenir uns instants (o unes hores de reflexió) poden ajudar a obtenir una perspectiva diferent, a plantejar-nos noves preguntes o preguntar-nos quin és el camí que hem escollit i si es adient continuar-hi o aturar-nos un moment quan, davant nostre, apareix una nova cruïlla.

Aquesta setmana he participat com a finalista en un premi literari i també he tingut l’oportunitat de llegir un article sobre el món del microrelat escrit pel professor i escriptor David Lagmanovich (que recomano a tothom que estigui remotament interessat en el món del microrelat i el relat hiperbreu). Dos fets aparentment sense relació m’han dut a una petita reflexió poc habitual en mi: la de preguntar-me quin és el meu grau de compromís amb els meus relats. El resultat és aquest petit recull de microficcions, sortides d’un desig personal de ser sincer, honest amb mi mateix. Pot semblar una entrada digna del diari personal més afectat i ensucrat d’un personatge de fulletó novel·lesc però, la necessitat de escriure-ho i que no quedi tancat al calaix (o a una carpeta Word a l'ordinador) com un cadàver emprenyador, és infinitament superior.



Dubtes i neguits (microficcions resultants d’una recerca interior superficial)


Allargar l’angoixa

Neguitós, es balancejava a la cadira de la segona filera, tot esperant no conèixer el resultat del veredicte.



Fogots d’un finalista a les acaballes

Es repetia que, si suava, era per culpa de la calefacció maleïda de la sala.



Cap sedant hauria estat prou potent

Somreia, absent, incapaç de parar atenció als comentaris dels ponents.



Tot parafrasejant Cirano

L’autor, no tremolava, era el metro, que arribava a l’estació de la Torrassa.



Tecnologia salvadora a l’abast de la mà

Premia contínuament el disparador de la càmera de retratar. Era un mecanisme de distracció com un altre per no començar a xisclar.



El (malparit) mirall deformant

Sentir, amb aquella intensitat, la necessitat de guanyar, li recordava, com de lluny quedava la seva façana externa.



Negació, acceptació i dol

Honestament: l’autor sabia que havia fallat als seus relats i no a l’inrevés.



divendres, 1 de novembre del 2013

> Les MicroMorts

Tot prenent com a punt de partida els fantàstics micro taps creats per l’escriptora Laura Sánchez, em vaig proposar crear uns microrelats una mica diferents per la celebració de la Nits d’Ànimes i Halloween d’aquest any.
Així han nascut les MicroMorts, tres petites microficcions amb codi QR.
Anteriorment ja vaig experimentar amb el format QR en algun post d’aquest blog i també en el meu llibre “Paràsits Mentals”. El QR permet condensar els caràcters d’un microrelat en un únic diagrama i també demana al lector que interactiu per descobrir el secret que amaga. Per fer-ho, és necessari que tingui un lector de codis de barres al seu PC, tablet o telèfon mòbil amb sistema Android.

Cada una de les tres Micromorts incorpora un relat diferent.

Per crear aquestes Micromorts he utilitzat:
-Un generador de codis QR. He escollit el programa QRFY, doncs és l’únic que conec que també funciona en català.
-Tres taps de suro (dos de sidra i un de vi de Costers del Segre). ^_^
-Pintura blanca i negra.
-Cola blanca.
-Cordill o cinta.
-Molsa (sintètica).
-Calaveres i làpides (es venen en tendes de maquetes i de jocs de rol).
-Cartolina blanca.
-Un segell “ex-libris” de la casa “Aladine” i tinta embossing “Color Box” Cranberry.


El resultat el podeu veure en aquestes precioses fotografies a càrrec de Núria Claverol i Català.

Fins el proper projecte de creació literària i manualitats. ;)

dijous, 31 d’octubre del 2013

> #T04G, relat conjunt per la Nit de Bruixes a Twitter



Per celebrar la Nit d’Ànimes, Nit de Bruixes, Halloween, Samahin o en definitiva la Castanyada, el grup de relataires, bloggers i twittaires que ens ajuntem els caps de setmana per trenar relats conjunts a través de Twitter aquest cop hem escollit com a detonant creatiu un passatge del relat curt “Des Herrn und des Teufels Getier” d’en Jacob i Wilhem Grimm.
El relat és un viatge al·lucinogen a través de la Foscor, on les forces de l’inframón lluiten (però també es prenen unes copes) amb estranyes criatures, exorcistes, dimonis súcubs, el mateix Satanàs, homes llop, guardaespatlles i “strippers” en bars de mala mort i a la realitat virtual dels videojocs amb la música de Black Sabbath The Beatles de fons.
El nostre grup cada dia creix amb nous membres i les històries i les referències cada cop són més amplies i esbojarrades. A continuació us deixo amb el relat, tot desitjant-vos una nit terrorífica, però abans, potser voleu fer una ullada a “Tuiterats Ultradimensionals”, el blog que hem creat per recopilar endreçadament tots aquests relats.
Que vagi de gust!

#T04G

Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador... havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.

«Què volia dir tot allò?», es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria, encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: On trobaria una?

Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar al damunt. Allà començava la diversió.

Rés d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. “Flipava”. Era la primera vegada a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.

—Com et dius? —Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven! La exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar es sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l’aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.

—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa. —I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —vaig etzibar-li. Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Aquell intens duel va quedar en un (aparentment amistós) empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però ella respongué amb una foto a l'Instagram que tornà a piular al Twitter i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i va esclatar: —Com t'atreveixes?, has agafat el meu perfil dolent!

Ella se'l mira xarrupant el seu dry martini, (no entén aquella moda dels gintònics) i li repon: —Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.

—Tu ho has volgut —, respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia. Satanàs la posseí tot i que ella contraatacà: va treure l’iPhone i el hakkejà. Ara cadascú dominava l’anima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.

Els dimonis sortiren de l'infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts, així que van decidir fer-ne alguna de grossa (per molestar més, que una altra cosa).

Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. «Què volia aquell penjat?», va pensar. Satanàs no els deixava fer res. Mentre ell piulava a Twitter, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon, era tota una revolta! I entre glop i glop es demanava: —No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!

Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Però Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap.

Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.

Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides...

Sixtus pensà: exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! i la rosa i el porter! Això és una peli de Robert Rodriguez? I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant: —els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria.

Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds. Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per La Macarena. Començava l'Apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. Llavors se sentí un crit per la megafonia: —Talleu! És bona!

Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra: era un dimoni. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos, i mentre tot allò passava,en un altre punt del planeta,un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex.

La exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'anima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú es va connectar a la xarxa per jugar al nou SatanicWorld i una munió de zombis sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala, era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució, però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. SatanicWorld només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava hackejat.

https://www.youtube.com/watch?v=KmEWTZKDk78 … la banda sonora comença a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa dins el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc.

De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. Una altra mala opció: el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar: es quedava amb l'iPhone i el Twitter. No sap que els artilugis electrònics els carrega el Senyor i els twiteja el Dimoni.

L'informàtic buscava una solució. Responsable d'aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Esperar, potser amb un "reset" n,hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Satanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes, encara que trobar-te amb una Màgnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses.

Començava a estar fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula. Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé: —Saty xato, hem de parlar. Satanàs va intentar escapolir-se com va poder: —Ara mateix no puc, tinc coses a fer.

—No fugis de mi. —Deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida. Satanàs se la mirava divertit.

—Escolta, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit! Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Màgnum, entaforant-se-la a la pitrera. Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers, però les musses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa!

Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o desitjar-la, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions encara que l'ignorà. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.

Els Participants a la #T04G

Alícia
Edgar
Ferran
Hugo
Mark
Montse
Miri
Tere
Glòria
Vicent
Sergi





* Les imatges, cançons i vìdeos d'aquest post han estat recollides a la Xarxa i no són de la meva autoria.

divendres, 25 d’octubre del 2013

> Booktrailer: Estudi en vermell sang” – Paràsits mentals



Segon dels microrelats inclosos a "Paràsits Mentals" que penjo en format booktrailer sota realització i composició musical a càrrec de Núria Claverol i Català.
En aquesta ocasió un petit homenatge, pervers, al gènere negre de tall clàssic conreat per autors com Conan Doyle, Simenon o Agatha Christie.
Els primers apunts per “Estudi en vermell sang” van sorgir mentre seguia “Agatha Crhistie's Poirot”, la sèrie de la BBC on el sublim actor David Suchet dona vida a l’investigador belga creat per la ploma de Christie.

A cada lectura en públic (i també en aquest post), sempre dedico aquesta microficció a la professora Anna Maria Villalonga, autora del pròleg de “Paràsits Mentals” i que acaba de publicar el (molt recomanable i sorprenent) llibre d’entrevistes amb autors catalans de novel·la negra “Les veus del crim”.

Que vagi de gust! ^_^

dilluns, 14 d’octubre del 2013

> Booktrailer: "La núvia descreguda" - Paràsits Mentals



Tot coincidint amb el quart aniversari d’aquest blog, i també per celebrar l’any de publicació de “Paràsits Mentals”, durant els propers mesos i amb una freqüència d’un cop a la setmana, penjaré uns petits booktrailers d’alguns dels microrelats del llibre, que va musicar la compositora Núria Claverol i Català per les lectures i presentacions que es van fer del llibre. La realització d’aquests vídeos també ha estat a cura de la Núria Claverol i Català.
Avui: “La núvia descreguda
Que vagi de gust!


dissabte, 28 de setembre del 2013

> "Komplekse Sykepleier" d'Aitor Garay

“Komplekse Sykeplier” ja és a la meva tablet.

Aquest passat mes de gener es va celebrar l’entrega dels guardons del I Premi de Relats Pulp Online organitzat per Bloguillibres. El concurs el va guanyar merescudament en Jordi Vladimir, al que ja coneixia per altres concursos i per relació amb l’ARC, però també vaig tenir l’oportunitat de conèixer els altres autors amb els que vaig quedar finalista: en Robert Saborido i l'Aitor Garay, dos interessants autors. El cert és que qualsevol d’ells es podia haver endut el premi amb el relat que va presentar.

L’Aitor, recollint el seu premi de finalista de mans d'en Marc Pastor i Daniel Ausente.

Avui aprofito per parlar-vos d’aquest relat de l’Aitor. I és que ha decidit, encertadament, auto publicar “Kompleske Sykeplier” en format e-book i regalar-nos el mateix per tal que el poguem descarregar i gaudir en qualsevol dispositiu e-reader o mòbil amb tecnologia android.

Del relat, no us en vull desvetllar gaire cosa, és un text distòpic de ciència-ficció amb una bona dosi de suspens, molta acció digna un bon film d’espies i dolents amb ànsies de dominar el món. Les revenges i l’angoixa estan assegurades en un final inesperat i de traca.

Aquí us enllaço el seu blog on podeu descarregar-vos “Komplekse Sykeplier”. Si feu una ullada també trobareu en la pàgina d’aquest escriptor de gènere, doblador i guionista, altres relats seus i un munt de sorpreses.

Una última advertència sobre l’Aitor (per possibles filies i fòbies): al igual que jo, és posiciona com seguidor a mort de la saga clàssica “Planet of the Apes”. :P

divendres, 27 de setembre del 2013

> #03SE, relat conjunt per Twitter

Que succeeix quan a 10 autors i autores els ofereixes l’oportunitat de fer tres piulades entre el divendres i el diumenge de quatre caps de setmana d’agost i setembre per completar un relat a Twitter?

Doncs segurament de tot. En el cas del nostre grup de relats encadenats, un relat (de 1600 paraules, 9.400 caràcters), a partir de la següent frase de Salvador Espriu (a proposta d’Edgar Cotes):

que transita a través de la comèdia i el terror, l’amor i l’odi, tot component una odissea digne d’una “space opera”. Els referents són els de la cultura “trash”, però també els del cinema i la literatura de gènere.
En definitiva una sopa esbojarrada, gestada a cop de piulada en que els participants (sense xarxa) escriuen en viu i sobre la marxa amb dues intencions: divertir-se i crear un relat que no poden controlar (i això últim, per un escriptor ja és tot una proba de foc al seu ego).

A continuació, el resultat de: #03SE

L'Adolf recordà aquella cita d'Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l'havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l'estómac, que connectava pensament i entranyes.
Observar el planeta li féu recordar les lliçons d'història de les invasions dels kleperians i els seus opressors, els pterencs.
Ser un híbrid d'humà-keplerià, havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força.

L'Adolf finalment va arribar a la terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer. També havia d’informar a les tropes terrestres del reagrupament de l'exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats.
Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va escollir "Crepuscle", per riure una estona.
No hagués pensat mai que s'enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l'havia de conèixer.I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada.
Sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean.
El DeLorean sortia en una pel•lícula antiga, hauria d'anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle.
Així que, decidit, es dirigí. "Com ho faria?", va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure... un tub fet de miralls per dins i per fora. Semblava un calidoscopi però amb unes lents com les dels prismàtics per apropar o allunyar coses.

Un cop dintre, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles.
Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson. Esperava veure al DeLorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar. Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d'allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà. L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. L’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recorda la seva missió primitiva: salvar la Terra!
Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podia guardar en carboncle. Les estrelles seran un lloc més adequat pel blanquinós espècimen i faria un favor a la terra.

Hadych, el barman sideral de l'asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra entre humans i pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d'arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus.
Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudo revolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre les diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant. Adolf aterrà al seu planeta natal Kleper, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l'última vegada que el veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l'objectiu. Com un flautista d'Hamelín, s'alçà com redemptor. Sols una persona no l'escoltava. Una noia el mirava als ulls, sabia que era perillós.
Adolf seguia xiulant. Més fluix, va allargar la mà a la noia, li era familiar. Volia que pugés on estava ell: —Si anem junts, podrem.
—No anirem junts. —Li digué ella.—¬ Ja no recordes res, oi,? Ha passat molt temps, però el mal que ens vau fer tu i els teus, segueix viu.

Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil móns. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò?

Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia que no es podia aturar, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos.
Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà... Por. Llavors, se n'adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. No era pas un genocida, amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar en contacte amb els seus llavis.
—Només tu, última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—prou de matances! oblida les invasions per colonitzar altres móns, tu i els teus no sou millors que els altres... No més guerres.

La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror. Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s'hi unien un exèrcit d'esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos. L'Adolf es trobava entre l'espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents...

Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança. Primer havia de matar aquella noia, sinó, no podria continuar, així que va decidir que a més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.

La noia el mirava fixament, l'Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d'una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va aturar-se un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—NO! JO NO SÓC COM ELL! —cridà.
Pels seguidors era l'heretgia, pels visionaris, era l'escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans.
La confusió es propagà arreu. Per una banda un híbrid kleperià-humà i per l'altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l'inesperat: ella va iniciar un somriure i ell l'acollí dins d'una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d'enyor humà. Abraçada a ella, ensumant-li els cabells, pensà en que no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella.

Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un d’ells queia a terra.
—Qui només entén de punició només usa la violència. —Diu una veu.— Volem votar la fi de la guerra. —Digué entre sang i plors, la figura. Es va fer el silenci... L'esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà acompanyant-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop kleperià-pterenc Era el tercer, però no l'últim. Una cort d'híbrids escortaven als tres primers. La noia s'alçà, no l'havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món. Arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids... heu d'escollir. Sonja se'ls mirà, a l'espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven: —I bé, què heu decidit? —preguntà.

Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava.
«Em pregunto si hauré d'intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana», s'impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s'impacientava: —deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps enfurismat.— Ni més ni menys que el que t'acabo de dir —féu ella. S'ha acabat!

Els morts s’amuntegaven i els ferits s'ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l'escena i el flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i l’Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber que fer. Era la solució?
«És la única solució», els llegí el pensament. «Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu: “On anirà l'home? O bé migrarà en massa a l'espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí”. I us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc».

TWITTERS PARTICIPANTS

*En els seus blogs trobareu les impressions de cada un d’ells sobre aquest treball conjunt i si entreu a Twitter i cerqueu l’etiqueta #03SE, llegireu el relat tal com es va gestar.

BLOGUERS PARTICIPANTS:

Edgar Cotes

Ferran d'Armengol

Hugo Camacho

Mark Olsson

Montse Medalla

Mireia Muñoz

Glòria Tudela

Sergi Marcos

dimarts, 24 de setembre del 2013

> "It's a Wonderful life" al "Top Ten" de lectures de RC

No sé com ho he aconseguit, (bé, sí, gràcies a tots vosaltres), però “It’s a Wonderful life (Distorsionant Frank Capra)”, el relat guardonat amb el tercer premi al III Concurs de microrelats a la Ràdio ARC 2012-2013, acaba de pujar fins el número 10 del rànquing de relats més llegits de “Relats en Català”, amb 35.437 lectures, just per sota de “Celsius 233” de l’Home Fosc (guardonat amb el mateix premi, al mateix concurs).
Val a dir, que tots els relats guanyadors d’aquest Concurs n’han sortit ben parats respecte a l’augment de lectures: “Sé que vindrà” d’en Toni Arencón, guardonat amb el segon premi, està situat en vuitena posició, i el relat guanyador del concurs, “Greix”, de Sílvia Armangué, en cinquena posició.
Si tinc en compte que la mitjana de lectures dels meus relats a RC és de 350, i els més llegits arriben a les 800 lectures, podeu imaginar com n’estic de content amb aquesta dada.

Gràcies doncs, als visitants, als lectors i a qui ha deixat un comentari o una crítica a “It’s a Wonderful life (Distorsionant Frank Capra)”.

diumenge, 22 de setembre del 2013

> Presentació de “Les veus del crim”, d’Anna Maria Villalonga

Dimecres 18 de setembre, vaig tenir el plaer d’assistir a una presentació molt especial i esperada, la del llibre d’entrevistes d’Anna Maria Villalonga, “Les veus del crim”, que es va celebrar a “La Impossible”, la llibreria que recentment, ha obert les seves portes a l’Eixample.

L’Anna Maria, és (entre moltes altres coses), professora de literatura del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, articulista, critica de cinema i literatura, investigadora i divulgadora del gènere negre, destacada relataire a l’ARC, bloguera desfermada, ponent habitual al “Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca”, activista literària per la llengua i, per damunt de tot, una persona dotada de talent literari innegable, d’una vitalitat i empenta envejables i d’una rialla singular i única que encomana la passió per les lletres i la llengua a qualsevol persona que se li apropi.

A l’acte de la presentació no hi cabia ni una agulla. Amics, familiars i molts dels autors entrevistats van emplenar la sala de La Impossible. Les rialles de complicitat entre el públic assistent ( que es podien sentir des del carrer), eren continues per la riuada d’anècdotes i records que ens va explicar la mateixa Anna, el periodista i escriptor Lluís Llort, i en Josep Forment, l'editor, al voltant de la gestació del llibre.

Tot coincidint amb la posada en marxa d’un nou ambiciós projecte de difusió de la novel·la negra en català (ennegre), apareix doncs, aquest llibre d’entrevistes, publicat per l’editorial Alrevés, amb pròleg d’Àlex Martín Escribà, gestat al llarg de dos anys, que ens apropa al món interior, els processos creatius i les reflexions de dotze autors destacats, lligats al gènere negre en català què, a més, són (o han esdevingut), amics íntims de l’autora: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells.

He tingut l’oportunitat de començar a llegir les entrevistes, i puc assegurar que és tracta d’un material de primera i altament recomanable. Cada entrevista tramet l’estil i fins i tot la parla de cada autor, tot minimitzant les intromissions, i deixant que flueixi la conversa. I és aquest el punt fort del llibre, que es pot llegir de la mateixa manera que ha estat gestat. És molt fàcil visualitzar l’Anna com entrevista els autors d’una forma distesa i propera.
El treball fosc, de redacció, les trobades, les transcripcions, la cura en mantenir la fidelitat al llenguatge, és present al llarg del llibre, un treball silenciós que no obstrueix ni fa feixuga la seva lectura, vers al contrari, l’enriqueix.

Sincerament, penso que la vàlua d’aquest llibre anirà en augment amb el pas dels anys i serà una eina formidable pels investigadors i seguidors del gènere negre, doncs poder disposar de les paraules d’aquest ventall d’autors en un volum únic no és gens fàcil de trobar en la nostra llengua.

A continuació penjo una selecció de petits vídeos que vaig fer a la presentació. Disculpeu la qualitat del so, (segurament haureu d'apujar el volum del vostre dispositiu d’àudio, doncs estan enregistrats amb un telèfon mòbil). En ells podeu veure i escoltar a Josep forment, Lluís Llort i l’Anna. Només és tracta d’un petit tast del caliu que va desprendre l’acte, tot centrant-me en les paraules dels protagonistes, i em sap greu que no hagi quedat testimoni de les paraules de devoció i complicitat dels autors implicats en el projecte i de la resta d’amics que van assistir a la presentació de “Les veus del crim”.

Veritablement, tots els autors (ja siguin negrots, grisos o vermellosos sang) que coneixem a la professora Anna Maria Villalonga, tenim un deute amb ella, no només per la seva tasca, sinó pel seu suport, coneixements i amistat que sempre ens ofereix i comparteix de manera incondicional.

Aquí podeu trobar “Les veus del crim”.

*L’Anna Maria Villalonga és finalista, per tercer any consecutiu, al Premi Ictineu en la categoria de millor relat en català.

divendres, 20 de setembre del 2013

> Cant de cigne (un microrelat de "Paràsits Mentals")

Cant de cigne

ESPECTACLE pertorbador. L’estol més fantàstic, eteri, multicolor i letal. Avança a batzegades, com el ventricle d’un cor malalt. Pelagies, Aequorees i Rhizostomes empenyen cap a la costa. Luminescents fins l’últim embat, abans de ser dipositades a la sorra, ara sí, massa gelatinosa informe.
L’encanteri s’ha fos.

***

A punt d’acomiadar la temporada d’estiu, tot esperant l’arribada de la Tardor (amb majúscules), temps de renovació i pulmó d’oxigen personal, avui us ofereixo “Cant de Cigne”, un dels microrelats que componen “Paràsits Mentals”. En aquesta ocasió, el relat està embolcallat amb una mostra de l’estimulant treball fotogràfic que va fer Núria Claverol i Català al Cap de Creus el passat mes de juliol.

Com avançament primícia, us anuncio, que en les properes setmanes penjaré una selecció en vídeo d’alguns microrelats de “Paràsits Mentals” acompanyats de les composicions musicals que en va fer Núria Claverol i Català per les lectures en directe del llibre.

diumenge, 15 de setembre del 2013

> Pecats Capitals 7+1 (3er premi)



Dissabte dia 07 de setembre es va presentar a la biblioteca Sagrada Família el llibre a càrrec de diversos autors “Pecats Capitals (7+1), recull dels relats finalistes i guanyadors, i les il·lustracions seleccionades pel III Concurs ARC a la Ràdio (2012-2013).

El meu relat “El llegat de l'Home de la piconadora” que participava en la categoria “pecat d’escriptura” apareix com relat finalista, mentre que “It’s a wonderful life, (Distorsionant Frank Capra)”, que participava a la categoria “enveja” va ser guardonat amb el tercer premi, ex aequo amb “Celsius 233 (ganduls i malfactors)”, d’en Ferran d’Armengol.

Entre els finalistes també apareixen els relats de molts companys bloguers com Mercè Bagaria, Montse Assens (guanyadora de la il·lustració de la coberta del llibre), Edgar Cotes Argelich, Toni Arencón o Jordi Vladimir.

En aquest enllaç teniu disponible la crònica oficial de l’acte de lliurament del Premi.

En aquest enllaç podeu adquirir “Pecats Capitals 7+1” en llibre paper o en e-book.

*El meu agraïment més sincer al rapsode Ferran Panell, que va llegir “It’s a wonderful life” a la presentació del llibre.

dimecres, 11 de setembre del 2013

>Finalista al V Premi Ictineu 2013.



Després de fer-se públic el resultat de la primera ronda amb la votació popular del V Premi Ictineu 2013, em plau anunciar-vos que en la categoria de “millor conte escrit en català” han quedat finalistes dos dels cinc relats amb els que participo per primer cop en aquest Premi:

Alfa i Omega

Publicat amb l’editorial Bubok en format llibre i amb traducció a l’anglès i al castellà, "Alfa i Omega" és una història ambientada en un escenari post-apocalíptic on el món està infectat per una plaga de zombis. El relat es va crear i desenvolupar a partir de “Nova Sico”, el nou CD conceptual de la banda barcelonesa de metall progressiu “Midnight Zombie Alligator”. El llibre i el CD també han donat lloc a la creació d’un curtmetratge: Corpus Earthling, dirigit per Alejandro Moreno.
El llibre es va publicar gràcies als següents col·laboradors:
Héctor Jenz - il·lustració coberta.
Hugo Camacho Cabeza - traducció a l'anglès.
Núria Claverol i Català - fotografia.
Toni Arencón Arias - compaginació.
*Podeu baixar-vos “Alfa i Omega” en format e-book aquí.

Horror al túnel de la Mànega

Relat curt, publicat originalment al número 38 de la revista “La Lluna en un Cove”. D’estil fosc i gòtic, pensat com un petit homenatge a H. P. Lovecraft, narra la història d’una estranya raça d’éssers sorgits de les profundits abissals a través del punt de vista del protagonista i de la lectura que aquest fa d’unes cartes que van desvetllant tot l’entrellat.
*Podeu llegir el relat en aquest enllaç de Binibook

Aquests dos relats són finalistes juntament amb:

Anna Maria Villalonga - “Res no és etern”, inclòs a “Temps era temps” editorial Meteora (col·lecció ARC).

Home Fosc (Ferran d’Armengol) – “Sota el pomer, vora el mar”, revista Catarsi número 7.

Xavier Domínguez Roig - El llac Checko, revista Catarsi número 7.



Els V Premis Ictineu 2013 seran lliurats a la sala d'actes de la Biblioteca Tecla-Sala de l'Hospitalet de Llobregat el proper mes de novembre on es desvetllarà qui és el guanyador després de la segona ronda de vots.

Podeu veure tots els finalistes en les categories de relat en català, relat traduït al català, novel·la fantàstica en català i novel·la traduïda al català, així com accedir al formulari de vot en aquest enllaç: V Premi Ictineu

divendres, 6 de setembre del 2013

> Lliurament de Premis III Concurs ARC a la Ràdio i presentació del llibre "Pecats Capitals 7+1"

Demà dissabte, l’Associació de Relataires en Català (ARC), presentarà el recull de microrelats a càrrec de diversos autors “Pecats Capitals 7+1” i farà el lliurament dels premis del III Concurs de microrelats a la Ràdio del mateix nom, actiu des de l’octubre de 2012 fins el maig de 2013.
L’acte se celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família a les 12 del matí.
Enguany no he pogut participar tots els mesos. Només en quatre de les vuit convocatòries, però dos dels meus relats apareixen en el llibre recull:

El llegat de l’home de la piconadora”, destacat com a relat de qualitat.
It’s a Wonderful Life (distorsionant Frank Capra)”, com a relat finalista.
(Per cert, dels 53 relats que tinc publicats al web de RC, aquest és el més llegit amb un total de 1.481 lectures 0_o).

*Si seguiu l’enllaç, els podeu llegir al web de Relats en Català. Són la versió original, abans de l’edició pel llibre.

Demà no podré anar a la presentació, així que envio des d’aquí una salutació ben forta a tots els companys i companyes participants i finalistes, i el meu millor desig per tal que s’alcin amb un dels tres premis que hi ha en joc. ^_^

dimarts, 27 d’agost del 2013

> #DL3F, Torneig de piulades a Twitter, (Doc’s 3)

I amb “Doc’s 3” arribem a l’última de les piulades conjuntes dels relats creats per l’equip “Doc’s”, el que correspon al dissabte 24. En aquesta ocasió, i com a final de l’experiment literari a Twitter, els autors integrants d’aquest equip vam decidir fer el nostre petit homenatge al film inspirador del torneig, portant-lo al nostre terreny. Així apareixen, a més del DeLorean, altres personatges del film, com els protagonistes Marty McFly i “Doc”, o també l’Einstein i en Bif Tannen.

En aquesta ocasió, donada la quantitat de diàlegs que apareixen, he “maquetat” una mica el relat. Precisament el diàlegs, crec que són el punt fort d’aquest relat, que el fan més esbojarrat i divertit.

Doc's 3

–Marty, ràpid, hem de tornar. –El científic interromp al jove.
–Ara? on, Doc? –respon ell–. Tu vine, és urgent, es tracta de... recopilar unes dades i podrem decidir a on... bé, a “quan” anem.
McFly no sabia si tenir-ne por o no.
–Però de quines dades estem parlant, Doc?
–NASA,comunicacions per satèl·lit, i eclipsis de sol. Hi ha un perill al cinturó de Clarke...
Marty s’empassa el contingut de la seva Cola d'un glop. Dissimula cordant-se les Converse. «Doc ha perdut el cap?», es pregunta.

–Ràpid, Marty, ajuda a Einstein a pujar i marxem. No t'ho creuràs, però es tracta d'ajudar en... Biff Tannen.
–Biff Tannen? Però si... –comença a cridar en Marty, però el Doc no el deixa acabar–: I agafa l'skate!
–Si, ja sé que té un cervell de mosquit! S'ha fet amic d'un impresentable que li fa fer la feina bruta. El GOES3 perilla...va, anem!

Marty emet un xiulet d’admiració en seure al DeLorean. Cerca pel dial, fins que la veu de Bryan Adams ressona a les ones. La cançó és Summer of 69.
–Precisament, Marty, l'any on anirem. –digué en Doc–. Els teus pares i en Biff tenen 30 i tu, tu ets un bebè. Hi haurà un eclipsi de sol i això pot fer que el GOES3 no recarregui les bateries perquè el sonat d'en Tannen es creu espia i vol demostrar als soviètics que és digne de confiança. I aquesta podria ser la seva petita demostració. Bé Marty, l'any 1969 el GOES3 encara no existeix, però si aquell tarat desvia l'òrbita de l'Intelsat, no existirà mai. Maleïts russos! Però deixem-nos de xerrameca i saltem al passat, que hi ha molt a fer. Estàs preparat?
–Suposo que si, Doc. L'any 1969 no va ser quan vam arribar a la Lluna? També es tracta d'això la missió? Aaaaaaaarrgggg!!! On som?
–Al 1969.

Abans d’aparèixer enmig del concert, Doc ja sabia que s’havia equivocat. Milers de hippies els envoltaven i Hendrix tocava Hey Joe.
–¿Brian Adams, nano? Això sí que és tocar la guitarra.
Doc estava encantat, però McFly s'adonà que al seu amic se li anava la pinça quan acceptà la pipa de maria que li oferia un d’aquells melenuts. Havia de fer alguna cosa i ràpid.
–No havíem vingut a buscar en Tannen, Doc? –preguntà en Marty, buscant una manera de sortir del festival Hill Valley-Love & Peace.
–En Tannen, dius?, si, suposo... Area 51, Nevada –va mormolar el científic–. L'Einstein ens ajudarà a entrar. Quan distregui el guarda, agafa l'skate i corre cap a l'edifici del fons, Marty. Jo et seguiré.

El brogit dels motors a reacció dels avions trencant la barrera del so neguitejava l'Einstein. En Marty es col·locà els auriculars del Walkman i donà embranzida a l'skate, deixant el guarda amb un pam de nas.
Doc aprofità que el guarda mirava aquell giny sobre el que es desplaçava en McFly i l'estaborní amb un fort cop al cap.
–Anem Einstein! Marty, en Tannen deu ser allà dins, amb l'ordinador central. Hem d'impedir que toqui res! El convidaré a fumar... maria.

En Tannen, aliè a tot, gaudia d'una hamburguesa de quart de lliure de vedella de Kentucky. Es sentia l'amo del món. Es sentia l'amo però, en realitat era l'encarregat de la neteja de la base. Amb el poc cervell que tenia, va ser molt fàcil enredar-lo. I ara estava esperant que aquell vell del bigoti passés per allà per prendre-li la carpeta i donar-li a qui li havia enredat.
Tannen es va ensorrar. Estava disposat a donar-los tots els expedients classificats si, a canvi, podia marxar amb ells en el DeLorean.
Amb aquella cigarreta se li van oblidar els problemes, va convidar tots els vigilants a fer unes pipades i va marxar amb els nous amics.

Fi

De "Doc's" i "McFly's"

La Mireia, en Mark, l’Hugo i jo componíem l’equip dels “Doc’s”. En el seus blogs trobareu els nostres relats.

L’Alícia, en Ferran i l’Edgar componien l’equip dels “McFly”, en els seus blogs trobareu els tres relats que van elaborar.

Després de sis dies intensos de piulades, i un cop vist el resultat, només puc donar les gràcies a les companyes i companys que amb tan d’interès han participat en aquesta juguesca literària i que han posat el seu temps i inventiva al servei d’aquesta creació conjunta.
Ens trobarem de nou un dia d’aquests... al proper torneig literari. ^_^