diumenge, 27 de febrer del 2011

> L'Hospital del Mal.




Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjaré de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores

L'Hospital del Mal.
La Damaris Sanllehy convenientment emmanillada, oscil·lava d'un cantó a l'altre de la cadira barbotejant incoherències, la llarga cabellera daurada convertida en un embolic de nusos que ocultaven la seva cara. Les fines mans, anteriorment eines de precisió quirúrgica, estaven crispades, mostrant unes ungles de porcellana fúcsia esquinçades, més pròpies d'una stripper que d'una doctora d'urgències encarregada dels pacients afectats per un Ictus. La bata blanca de treball, era plena de taques d'unes tonalitats que oscil·laven entre el vermell fosc de la sang seca i el verd apagat dels vòmits. L'aspecte deixat de la doctora xocava amb l'ambient asèptic de la cambra d'aïllament.

A l'altra cantó de la taula, dos homes s'enfrontaven a aquella ruïna de dona. El doctor Capdevila, gerent de l'hospital, home entrat en la seixantena, ulleres de pasta i alopècia terminal, visiblement inquiet, furgant en uns expedients desendreçats que tenia al davant. L'altre, el comissari Ranea, corpulent, bigoti estalinista, i somriure sarcàstic, estudiant-la amb desdeny aparent, jugant amb un escuradents que es passava d'un cantó a l'altre de la boca.

Com a responsable de la contractació de la Damaris, el doctor Capdevila es veia en l'obligació d'aclarir aquell tèrbol escàndol.
- Doctora Sanllehy ... - va començar Capdevila dubitatiu - abans que marxi detinguda, té l'ocasió de aclarir perquè va provocar l'incendi que va matar a un pacient, i en va deixar dos més en estat crític a la unitat de cremats.
Damaris va aturar-se en sec, fixant una mirada infinitament maliciosa en els seus interrogadors. Capdevila se sentia nu davant la forta càrrega eròtica que desprenia la dona. Fins i tot, presentant un quadre de desequilibri mental tant evident, i un estat tant lamentable, tenia que lluitar contra els pensaments lascius que l'assetjaven.
Damaris passejava la llengua per uns llavis humits i carnosos parlant amb un rum rum de gata en zel: – Jo només vaig donar la cigarreta i l'encenedor a aquell desgraciat. Que l'encengués quan jeia al llit va ser iniciativa seva.
- Prou -. Va esclatar el comissari Ranea amb un cop de puny sobre el taulell. - Vas falsejar la teva titulació per treballar en aquest hospital, vas provocar un incendi mortal, i tenim proves que et relacionen amb la desaparició d'un nadó en la sala de prematurs. No juguis amb mi.

Damaris l'observava mostrant una dentadura de depredadora. - Tot el que diu és merit meu comissari, menys lo del títol de doctora. Això es cosa de la meuca – i davant l'astorament dels dos homes es va colpejar el cap contra la taula, partint-la en dos meitats. Damaris es va aixecar lentament. Un riu de sang sorgia d'un profund tall al cap, amarant els cabells.
El doctor Capdevila, retrocedia impactat per l'escena. - A qui et refereixes quan parles d'ella?.
- Al cos d'aquesta bagassa en el que estic tancat – deia la dona avançant cap els dos homes en actitud amenaçadora. Pas a pas els arraconava lluny de la porta.
- De què parla aquesta boja, doctor?. Tu!, no et moguis!. - Ranea buscava l'arma reglamentaria, recordant massa tard que l'havia deixat fora.
Damaris va estirar amb força les manilles i la cadena que les unia es va trencar. Al mateix temps va deixar anar una llarga i sorollosa ventositat.
- Disculpin, cavallers - va dir amb mofa - Sofreixo de gasos.
Una ferum irrespirable a sofre i immundícies va inundar l'estança.
-Qui ets tu? Què ets? -. Cridava Capdevila aterrit.
La veu de la dona era ara antinatural i greu, gens seductora. - Ho descobriràs ara mateix, cuc.

Les parets encoixinades de l'habitació que es tenyien de vísceres i sang, esmorteïen els xiscles dels dos homes, mentre aquella cosa abans coneguda com la doctora Sanllehy els saltava al damunt i els esquarterava amb delit.




dilluns, 21 de febrer del 2011

> Lliçó Magistral - joc literari pel bloc Mar i Cel



Lliçó Magistral.
Tot el que sóc li dec al pare. Si he arribat fins aquí és gràcies a ell i als oncles. Ells em van ensenyar que en aquest joc no et poden descobrir fent trampes. Des de la finestra de la meva suite del Hundred Royal Silver Casino contemplo les llums de neó de Las Vegas. Intento relaxar-me. Queda una hora abans que comencin les grans finals. És el primer cop que em classifico. El pot del torneig d'enguany de Poker Texas Hold'em puja fins els quaranta-cinc mil dòlars. Calculant pel cap baix, el guanyador s'endurà el triple d'aquesta quantitat. En unes hores, i si jugo bé les meves cartes, aquests diners seran meus.

Aprendre a jugar va ser fàcil. De petit, amagat a l'habitació de la bugada, espiava per un forat de la paret com jugaven el pare i els oncles cada tarda, a la rebotiga. Toni, el meu pare, sempre convidava els seus germans, el Silvio, el Luigi i el Cristhoper, i amics del barri com el Santos, Freddy dos dits, i Manny el curt.
Als vuit anys ja sabia pels seus gestos, quan el Silvio anava de farol, que el Christopher era capaç d'apujar les apostes amb una Parella de Diamants, o que el pare podia guanyar-los a tots amb una escala de Color.
Però la lliçó més important la vaig rebre del Santos el dia que el van enxampar fent trampes. No recordo qui va trencar-li l'ampolla al cap, si va ser el pare el que va disparar o Luigi el que va apunyalar-lo, però mai oblidaré com va acabar aquella tarda de poker, quan van pujar el Santos dins el cotxe en un sac, encara gemegant.
Entre rialles deien que s'havia ben guanyat un vestit de ciment fet a mida.

No, a mi no m'enxamparan. Sóc massa bo fent trampes.



Laura T. Marcel convida des de el seu bloc Mar i Cel a qui es vulgui apuntar a un joc literari partint d'aquesta fotografia, i amb una extensió de 300 paraules. A participar!




dijous, 10 de febrer del 2011

> La Càpsula del Temps. Secrets de Confessió. Per ARC concurs de micro relats a Ràdio Argentona


(Micro relat pel mes de Febrer)La Càpsula del Temps

Torno a casa.
La caseta de dues plantes segueix en peus. Va anar de ben poc. “La Torreta”, com la anomenava l'avi Miquel estava dins la zona afectada per l'esfondrament de les obres del metro del Carmel. M'ho va dir la Joana per carta, l'única companya d'escola que no m'ha girat l'esquena en aquests últims anys. A l'agenda guardo les adreces i telèfons de la colla. Quan surti faré unes quantes visites.

A la sortida recullo els objectes personals. Uns texans elàstics i una samarreta Meyba del Barça de la lliga 84-85, la que vam guanyar amb Venables desprès d'onze anys de sequera. Recordo l'alineació titular de memòria: Urruti, Sànchez, Schuster, Alexanco, Migueli, Archivald, J. Alberto, Carrasco, Víctor, Calderé, i Rojo. Ho fico tot a la bossa.
Veure els murs de Can Brians des de el carrer em tranquil·litza.

Volto per la casa, plena de deixalles i pintades. A fora, el patí es territori de rates i males herbes.
Tinc que trobar la càpsula del temps. Suo i tremolo. I si la van trobar? I si no hi és?. No. Estava ben amagada.
Pujo les escales saltant els graons de tres en tres. Al final del passadís hi ha la portella per on passa la canalització del gas. Estiro el braç fins que localitzo la capsa de cigars. Ja la tinc!, la càpsula del temps!.
Assegut, l'observo. A la tapa figura el meu nom escrit amb lletra infantil.
- Si tenies setze anys, home!.
Repasso el contingut: l'esquelet de la “Nina”, la cadernera de l'avi. La navalla amb que vaig punxar el Marc (que conserva restes de sang). Fulles d'afaitar rovellades, i el Ronson, l'encenedor del pare.

El meu estimat Ronson, amb el que vaig calar foc a l'escola. Sí, vaig ser una mica matusser, però anava ben borratxo. Havíem guanyat la lliga, coi!.
He repassat els fets d'aquell dia moltes vegades. Si ho hagués planificat amb més cura ningú hauria escapat de les flames.
Però torno a ser lliure, i he tingut molt de temps per pensar com fer les coses bé.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010.
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu. ^_^