dissabte, 28 de setembre del 2013

> "Komplekse Sykepleier" d'Aitor Garay

“Komplekse Sykeplier” ja és a la meva tablet.

Aquest passat mes de gener es va celebrar l’entrega dels guardons del I Premi de Relats Pulp Online organitzat per Bloguillibres. El concurs el va guanyar merescudament en Jordi Vladimir, al que ja coneixia per altres concursos i per relació amb l’ARC, però també vaig tenir l’oportunitat de conèixer els altres autors amb els que vaig quedar finalista: en Robert Saborido i l'Aitor Garay, dos interessants autors. El cert és que qualsevol d’ells es podia haver endut el premi amb el relat que va presentar.

L’Aitor, recollint el seu premi de finalista de mans d'en Marc Pastor i Daniel Ausente.

Avui aprofito per parlar-vos d’aquest relat de l’Aitor. I és que ha decidit, encertadament, auto publicar “Kompleske Sykeplier” en format e-book i regalar-nos el mateix per tal que el poguem descarregar i gaudir en qualsevol dispositiu e-reader o mòbil amb tecnologia android.

Del relat, no us en vull desvetllar gaire cosa, és un text distòpic de ciència-ficció amb una bona dosi de suspens, molta acció digna un bon film d’espies i dolents amb ànsies de dominar el món. Les revenges i l’angoixa estan assegurades en un final inesperat i de traca.

Aquí us enllaço el seu blog on podeu descarregar-vos “Komplekse Sykeplier”. Si feu una ullada també trobareu en la pàgina d’aquest escriptor de gènere, doblador i guionista, altres relats seus i un munt de sorpreses.

Una última advertència sobre l’Aitor (per possibles filies i fòbies): al igual que jo, és posiciona com seguidor a mort de la saga clàssica “Planet of the Apes”. :P

divendres, 27 de setembre del 2013

> #03SE, relat conjunt per Twitter

Que succeeix quan a 10 autors i autores els ofereixes l’oportunitat de fer tres piulades entre el divendres i el diumenge de quatre caps de setmana d’agost i setembre per completar un relat a Twitter?

Doncs segurament de tot. En el cas del nostre grup de relats encadenats, un relat (de 1600 paraules, 9.400 caràcters), a partir de la següent frase de Salvador Espriu (a proposta d’Edgar Cotes):

que transita a través de la comèdia i el terror, l’amor i l’odi, tot component una odissea digne d’una “space opera”. Els referents són els de la cultura “trash”, però també els del cinema i la literatura de gènere.
En definitiva una sopa esbojarrada, gestada a cop de piulada en que els participants (sense xarxa) escriuen en viu i sobre la marxa amb dues intencions: divertir-se i crear un relat que no poden controlar (i això últim, per un escriptor ja és tot una proba de foc al seu ego).

A continuació, el resultat de: #03SE

L'Adolf recordà aquella cita d'Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l'havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l'estómac, que connectava pensament i entranyes.
Observar el planeta li féu recordar les lliçons d'història de les invasions dels kleperians i els seus opressors, els pterencs.
Ser un híbrid d'humà-keplerià, havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força.

L'Adolf finalment va arribar a la terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer. També havia d’informar a les tropes terrestres del reagrupament de l'exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats.
Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va escollir "Crepuscle", per riure una estona.
No hagués pensat mai que s'enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l'havia de conèixer.I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada.
Sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean.
El DeLorean sortia en una pel•lícula antiga, hauria d'anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle.
Així que, decidit, es dirigí. "Com ho faria?", va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure... un tub fet de miralls per dins i per fora. Semblava un calidoscopi però amb unes lents com les dels prismàtics per apropar o allunyar coses.

Un cop dintre, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles.
Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson. Esperava veure al DeLorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar. Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d'allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà. L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. L’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recorda la seva missió primitiva: salvar la Terra!
Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podia guardar en carboncle. Les estrelles seran un lloc més adequat pel blanquinós espècimen i faria un favor a la terra.

Hadych, el barman sideral de l'asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra entre humans i pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d'arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus.
Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudo revolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre les diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant. Adolf aterrà al seu planeta natal Kleper, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l'última vegada que el veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l'objectiu. Com un flautista d'Hamelín, s'alçà com redemptor. Sols una persona no l'escoltava. Una noia el mirava als ulls, sabia que era perillós.
Adolf seguia xiulant. Més fluix, va allargar la mà a la noia, li era familiar. Volia que pugés on estava ell: —Si anem junts, podrem.
—No anirem junts. —Li digué ella.—¬ Ja no recordes res, oi,? Ha passat molt temps, però el mal que ens vau fer tu i els teus, segueix viu.

Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil móns. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò?

Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia que no es podia aturar, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos.
Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà... Por. Llavors, se n'adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. No era pas un genocida, amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar en contacte amb els seus llavis.
—Només tu, última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—prou de matances! oblida les invasions per colonitzar altres móns, tu i els teus no sou millors que els altres... No més guerres.

La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror. Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s'hi unien un exèrcit d'esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos. L'Adolf es trobava entre l'espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents...

Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança. Primer havia de matar aquella noia, sinó, no podria continuar, així que va decidir que a més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.

La noia el mirava fixament, l'Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d'una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va aturar-se un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—NO! JO NO SÓC COM ELL! —cridà.
Pels seguidors era l'heretgia, pels visionaris, era l'escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans.
La confusió es propagà arreu. Per una banda un híbrid kleperià-humà i per l'altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l'inesperat: ella va iniciar un somriure i ell l'acollí dins d'una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d'enyor humà. Abraçada a ella, ensumant-li els cabells, pensà en que no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella.

Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un d’ells queia a terra.
—Qui només entén de punició només usa la violència. —Diu una veu.— Volem votar la fi de la guerra. —Digué entre sang i plors, la figura. Es va fer el silenci... L'esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà acompanyant-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop kleperià-pterenc Era el tercer, però no l'últim. Una cort d'híbrids escortaven als tres primers. La noia s'alçà, no l'havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món. Arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids... heu d'escollir. Sonja se'ls mirà, a l'espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven: —I bé, què heu decidit? —preguntà.

Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava.
«Em pregunto si hauré d'intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana», s'impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s'impacientava: —deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps enfurismat.— Ni més ni menys que el que t'acabo de dir —féu ella. S'ha acabat!

Els morts s’amuntegaven i els ferits s'ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l'escena i el flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i l’Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber que fer. Era la solució?
«És la única solució», els llegí el pensament. «Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu: “On anirà l'home? O bé migrarà en massa a l'espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí”. I us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc».

TWITTERS PARTICIPANTS

*En els seus blogs trobareu les impressions de cada un d’ells sobre aquest treball conjunt i si entreu a Twitter i cerqueu l’etiqueta #03SE, llegireu el relat tal com es va gestar.

BLOGUERS PARTICIPANTS:

Edgar Cotes

Ferran d'Armengol

Hugo Camacho

Mark Olsson

Montse Medalla

Mireia Muñoz

Glòria Tudela

Sergi Marcos

dimarts, 24 de setembre del 2013

> "It's a Wonderful life" al "Top Ten" de lectures de RC

No sé com ho he aconseguit, (bé, sí, gràcies a tots vosaltres), però “It’s a Wonderful life (Distorsionant Frank Capra)”, el relat guardonat amb el tercer premi al III Concurs de microrelats a la Ràdio ARC 2012-2013, acaba de pujar fins el número 10 del rànquing de relats més llegits de “Relats en Català”, amb 35.437 lectures, just per sota de “Celsius 233” de l’Home Fosc (guardonat amb el mateix premi, al mateix concurs).
Val a dir, que tots els relats guanyadors d’aquest Concurs n’han sortit ben parats respecte a l’augment de lectures: “Sé que vindrà” d’en Toni Arencón, guardonat amb el segon premi, està situat en vuitena posició, i el relat guanyador del concurs, “Greix”, de Sílvia Armangué, en cinquena posició.
Si tinc en compte que la mitjana de lectures dels meus relats a RC és de 350, i els més llegits arriben a les 800 lectures, podeu imaginar com n’estic de content amb aquesta dada.

Gràcies doncs, als visitants, als lectors i a qui ha deixat un comentari o una crítica a “It’s a Wonderful life (Distorsionant Frank Capra)”.

diumenge, 22 de setembre del 2013

> Presentació de “Les veus del crim”, d’Anna Maria Villalonga

Dimecres 18 de setembre, vaig tenir el plaer d’assistir a una presentació molt especial i esperada, la del llibre d’entrevistes d’Anna Maria Villalonga, “Les veus del crim”, que es va celebrar a “La Impossible”, la llibreria que recentment, ha obert les seves portes a l’Eixample.

L’Anna Maria, és (entre moltes altres coses), professora de literatura del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, articulista, critica de cinema i literatura, investigadora i divulgadora del gènere negre, destacada relataire a l’ARC, bloguera desfermada, ponent habitual al “Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca”, activista literària per la llengua i, per damunt de tot, una persona dotada de talent literari innegable, d’una vitalitat i empenta envejables i d’una rialla singular i única que encomana la passió per les lletres i la llengua a qualsevol persona que se li apropi.

A l’acte de la presentació no hi cabia ni una agulla. Amics, familiars i molts dels autors entrevistats van emplenar la sala de La Impossible. Les rialles de complicitat entre el públic assistent ( que es podien sentir des del carrer), eren continues per la riuada d’anècdotes i records que ens va explicar la mateixa Anna, el periodista i escriptor Lluís Llort, i en Josep Forment, l'editor, al voltant de la gestació del llibre.

Tot coincidint amb la posada en marxa d’un nou ambiciós projecte de difusió de la novel·la negra en català (ennegre), apareix doncs, aquest llibre d’entrevistes, publicat per l’editorial Alrevés, amb pròleg d’Àlex Martín Escribà, gestat al llarg de dos anys, que ens apropa al món interior, els processos creatius i les reflexions de dotze autors destacats, lligats al gènere negre en català què, a més, són (o han esdevingut), amics íntims de l’autora: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells.

He tingut l’oportunitat de començar a llegir les entrevistes, i puc assegurar que és tracta d’un material de primera i altament recomanable. Cada entrevista tramet l’estil i fins i tot la parla de cada autor, tot minimitzant les intromissions, i deixant que flueixi la conversa. I és aquest el punt fort del llibre, que es pot llegir de la mateixa manera que ha estat gestat. És molt fàcil visualitzar l’Anna com entrevista els autors d’una forma distesa i propera.
El treball fosc, de redacció, les trobades, les transcripcions, la cura en mantenir la fidelitat al llenguatge, és present al llarg del llibre, un treball silenciós que no obstrueix ni fa feixuga la seva lectura, vers al contrari, l’enriqueix.

Sincerament, penso que la vàlua d’aquest llibre anirà en augment amb el pas dels anys i serà una eina formidable pels investigadors i seguidors del gènere negre, doncs poder disposar de les paraules d’aquest ventall d’autors en un volum únic no és gens fàcil de trobar en la nostra llengua.

A continuació penjo una selecció de petits vídeos que vaig fer a la presentació. Disculpeu la qualitat del so, (segurament haureu d'apujar el volum del vostre dispositiu d’àudio, doncs estan enregistrats amb un telèfon mòbil). En ells podeu veure i escoltar a Josep forment, Lluís Llort i l’Anna. Només és tracta d’un petit tast del caliu que va desprendre l’acte, tot centrant-me en les paraules dels protagonistes, i em sap greu que no hagi quedat testimoni de les paraules de devoció i complicitat dels autors implicats en el projecte i de la resta d’amics que van assistir a la presentació de “Les veus del crim”.

Veritablement, tots els autors (ja siguin negrots, grisos o vermellosos sang) que coneixem a la professora Anna Maria Villalonga, tenim un deute amb ella, no només per la seva tasca, sinó pel seu suport, coneixements i amistat que sempre ens ofereix i comparteix de manera incondicional.

Aquí podeu trobar “Les veus del crim”.

*L’Anna Maria Villalonga és finalista, per tercer any consecutiu, al Premi Ictineu en la categoria de millor relat en català.

divendres, 20 de setembre del 2013

> Cant de cigne (un microrelat de "Paràsits Mentals")

Cant de cigne

ESPECTACLE pertorbador. L’estol més fantàstic, eteri, multicolor i letal. Avança a batzegades, com el ventricle d’un cor malalt. Pelagies, Aequorees i Rhizostomes empenyen cap a la costa. Luminescents fins l’últim embat, abans de ser dipositades a la sorra, ara sí, massa gelatinosa informe.
L’encanteri s’ha fos.

***

A punt d’acomiadar la temporada d’estiu, tot esperant l’arribada de la Tardor (amb majúscules), temps de renovació i pulmó d’oxigen personal, avui us ofereixo “Cant de Cigne”, un dels microrelats que componen “Paràsits Mentals”. En aquesta ocasió, el relat està embolcallat amb una mostra de l’estimulant treball fotogràfic que va fer Núria Claverol i Català al Cap de Creus el passat mes de juliol.

Com avançament primícia, us anuncio, que en les properes setmanes penjaré una selecció en vídeo d’alguns microrelats de “Paràsits Mentals” acompanyats de les composicions musicals que en va fer Núria Claverol i Català per les lectures en directe del llibre.

diumenge, 15 de setembre del 2013

> Pecats Capitals 7+1 (3er premi)



Dissabte dia 07 de setembre es va presentar a la biblioteca Sagrada Família el llibre a càrrec de diversos autors “Pecats Capitals (7+1), recull dels relats finalistes i guanyadors, i les il·lustracions seleccionades pel III Concurs ARC a la Ràdio (2012-2013).

El meu relat “El llegat de l'Home de la piconadora” que participava en la categoria “pecat d’escriptura” apareix com relat finalista, mentre que “It’s a wonderful life, (Distorsionant Frank Capra)”, que participava a la categoria “enveja” va ser guardonat amb el tercer premi, ex aequo amb “Celsius 233 (ganduls i malfactors)”, d’en Ferran d’Armengol.

Entre els finalistes també apareixen els relats de molts companys bloguers com Mercè Bagaria, Montse Assens (guanyadora de la il·lustració de la coberta del llibre), Edgar Cotes Argelich, Toni Arencón o Jordi Vladimir.

En aquest enllaç teniu disponible la crònica oficial de l’acte de lliurament del Premi.

En aquest enllaç podeu adquirir “Pecats Capitals 7+1” en llibre paper o en e-book.

*El meu agraïment més sincer al rapsode Ferran Panell, que va llegir “It’s a wonderful life” a la presentació del llibre.

dimecres, 11 de setembre del 2013

>Finalista al V Premi Ictineu 2013.



Després de fer-se públic el resultat de la primera ronda amb la votació popular del V Premi Ictineu 2013, em plau anunciar-vos que en la categoria de “millor conte escrit en català” han quedat finalistes dos dels cinc relats amb els que participo per primer cop en aquest Premi:

Alfa i Omega

Publicat amb l’editorial Bubok en format llibre i amb traducció a l’anglès i al castellà, "Alfa i Omega" és una història ambientada en un escenari post-apocalíptic on el món està infectat per una plaga de zombis. El relat es va crear i desenvolupar a partir de “Nova Sico”, el nou CD conceptual de la banda barcelonesa de metall progressiu “Midnight Zombie Alligator”. El llibre i el CD també han donat lloc a la creació d’un curtmetratge: Corpus Earthling, dirigit per Alejandro Moreno.
El llibre es va publicar gràcies als següents col·laboradors:
Héctor Jenz - il·lustració coberta.
Hugo Camacho Cabeza - traducció a l'anglès.
Núria Claverol i Català - fotografia.
Toni Arencón Arias - compaginació.
*Podeu baixar-vos “Alfa i Omega” en format e-book aquí.

Horror al túnel de la Mànega

Relat curt, publicat originalment al número 38 de la revista “La Lluna en un Cove”. D’estil fosc i gòtic, pensat com un petit homenatge a H. P. Lovecraft, narra la història d’una estranya raça d’éssers sorgits de les profundits abissals a través del punt de vista del protagonista i de la lectura que aquest fa d’unes cartes que van desvetllant tot l’entrellat.
*Podeu llegir el relat en aquest enllaç de Binibook

Aquests dos relats són finalistes juntament amb:

Anna Maria Villalonga - “Res no és etern”, inclòs a “Temps era temps” editorial Meteora (col·lecció ARC).

Home Fosc (Ferran d’Armengol) – “Sota el pomer, vora el mar”, revista Catarsi número 7.

Xavier Domínguez Roig - El llac Checko, revista Catarsi número 7.



Els V Premis Ictineu 2013 seran lliurats a la sala d'actes de la Biblioteca Tecla-Sala de l'Hospitalet de Llobregat el proper mes de novembre on es desvetllarà qui és el guanyador després de la segona ronda de vots.

Podeu veure tots els finalistes en les categories de relat en català, relat traduït al català, novel·la fantàstica en català i novel·la traduïda al català, així com accedir al formulari de vot en aquest enllaç: V Premi Ictineu

divendres, 6 de setembre del 2013

> Lliurament de Premis III Concurs ARC a la Ràdio i presentació del llibre "Pecats Capitals 7+1"

Demà dissabte, l’Associació de Relataires en Català (ARC), presentarà el recull de microrelats a càrrec de diversos autors “Pecats Capitals 7+1” i farà el lliurament dels premis del III Concurs de microrelats a la Ràdio del mateix nom, actiu des de l’octubre de 2012 fins el maig de 2013.
L’acte se celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família a les 12 del matí.
Enguany no he pogut participar tots els mesos. Només en quatre de les vuit convocatòries, però dos dels meus relats apareixen en el llibre recull:

El llegat de l’home de la piconadora”, destacat com a relat de qualitat.
It’s a Wonderful Life (distorsionant Frank Capra)”, com a relat finalista.
(Per cert, dels 53 relats que tinc publicats al web de RC, aquest és el més llegit amb un total de 1.481 lectures 0_o).

*Si seguiu l’enllaç, els podeu llegir al web de Relats en Català. Són la versió original, abans de l’edició pel llibre.

Demà no podré anar a la presentació, així que envio des d’aquí una salutació ben forta a tots els companys i companyes participants i finalistes, i el meu millor desig per tal que s’alcin amb un dels tres premis que hi ha en joc. ^_^